22 de jul. 2014

On han anat a parar els recitadors de poesia?

Saber recitar, ser capaç de declamar un fragment poètic en públic, era abans una habilitat gairebé popular, practicada amb freqüència a les sobretaules al mateix nivell que les cançons d’àpat o de festa. Avui els rapsodes són un ofici extingit, la capacitat de recitar en públic s’ha vist devaluada. El batxillerat de lletres ja no forma recitadors ni públic amant dels recitadors. Per això em meravella cada vegada que, en una última manifestació residual, algú encara s’arrenca durant una sobretaula propícia amb un poema triat, memoritzat i declamat amb segell personal. L’altre dia vaig tornar a experimentar aquesta fortuna quan l‘actor Joan Anguera
(a la foto) va voler contribuir a la sobretaula d’una cargolada a casa del cantant rossellonès Pere Figueres amb el recitat d’un poema, al costat de les cançons que interpretava l’amfitrió a la guitarra.
Va triar “L’ós Nicolau”, de Salvador Espriu, tot i que Anguera és igualment un reconegut especialista del recitat de Shakespeare, Josep M. Sagarra i de la prosa de Josep Pla. No es va limitar a un fragment, sinó que va recitar sencera la llarga tirada de versos d'Espriu, amb incorporació del llenguatge caló, que conclou: “Ha ballat l'ós Nicolau on jo vull que se m'enterri: a Sinera, prop del mar”. 
Retornar la plena vida fonètica a un poema ja només es troba a l’abast de grans actors com Joan Anguera, tot i que havia estat una pràctica més general. L’exhibició espontània, planera i experta d’Anguera em va fer recordar altres sobretaules gravades a la memòria pel mateix motiu, com el vespre que un advocat italià amic de la família va contribuir espontàniament a la vetllada a la casa barcelonina de Xavier Muñoz amb el recitat, après al batxillerat del seu país, del sonet de Dante: “Tanto gentile e tanto onesta pare la donna mia quand’ella altrui saluta, ch’ogne lingua deven tremando muta, e li occhi no l’ardiscon di guardare. Ella si va, sentendosi laudare, benignamente d’umiltà vetusta; e par che sia una cosa venutada cielo in terra a miracol mostrare. Mostrasi sì piacente a chi la mira, che da per li occhi una dolcezza al core, che’ntender non la può chi non la prova; e par que de la sua labbia si mova un spirito soave, pien d’amore, che va dicendo a l’anima: sospira”. 
Nèstor Luján, que era un altre recitador exquisit, va escriure a propòsit dels àpats que celebraven els col.laboradors del setmanari barceloní Destino: “I voldria tancar aquestes notes amb el record d'un àpat inoblidable i una sobretaula extraordinària que vam celebrar a ca la Neus de l'Escala. Aquell dia hi érem Josep Vergés i Joan Teixidor, i van pujar Joan B. Solervicens, Brunet i Josep Pla. Quan ja havíem parlat de tot el diví i l'humà, Joan B. Solervicens, a precs de Manuel Brunet, va començar a recitar versos (Solervicens, Brunet i Pla havien estat l'any 37 a Roma i eren amics). Recordo que va entrar a les estrofes del Canigó de Verdaguer amb una violència de tità que feia escruixir. Aquells versos únics de Verdaguer feien posar dempeus. Després li demanàrem que recités el Cant cinquè del Purgatori, que era el que emocionava més a Solervicens i el recitava d'una manera prodigiosa. I quan s'arriba al final, quan Dant parla de la dolça sienesa Pia di Tolomei --que el seu marit injustament féu morir tancada en una torre--, Solervicens es transfigurà. I va recitar el final d'una manera inoblidable, prement el suc d'or de cada paraula:’Ricorditi di me che son la Pia: Siena mi fè, disfecemi Maremma salsi colui che'nnanellata pria disposando m'avea con la sua gemma’. Llavors l'entusiasme arribà gairebé als deliris del sagrat tarab que, segons diuen, sacsejaven els oients àrabs en sentir els grans recitadors. Josep Pla plorava" (Nèstor Luján: "Records personals de Manuel Brunet". La Vanguardia, 20-6-1989).

0 comentaris:

Publica un comentari