30 de jul. 2014

Tot el Louvre per una finestra

Sempre m’ha semblat discutible el costum turístic d’anar de museus quan es visita una ciutat, com si formés part de l’inevitable circuit establert. Jo no ho faig. Un cop vist anys enrere el museu de cada lloc, generalment només hi torno si tinc un motiu precís i renovat, no per costum. Excepte al Louvre, l’únic al qual retorno sempre, invariablement, amb motiu precís o sense. El museu més important del món per les seves col.leccions representa un espectacle en ell mateix, una de les millors passejades parisenques, al marge de les peces eminents que conté i de les exposicions que organitza. Les peces ja les conec, però el recorregut del
Louvre es renova contínuament amb un envejable dinamisme (l’any passat va batre el seu propi rècord de 10 milions de visitants anuals).
De bon matí acudeixo a fer la cua d’entrada abans que no obri les portes, quan a l’estiu tot just acaba de clarejar o bé a l’hivern encara fa fosc amb una temperatura impertinent. La piràmide d’acer i vidre inaugurada el 1989 com a nou vestíbul d’accés al museu ja s’ha convertit en insuficient per canalitzar amb fluïdesa el volum de visitants. Quan al capdavall de la cua acabo per entrar, experimento una satisfacció guanyada amb una mica esforç pacient i per tant doblement gratificadora. Faig una ullada de passada a la Victòria de Samotràcia, a la Venus de Milo i a la Gioconda, però em fixo més en les dues coses que em fan tornar al Louvre: el ballet dels visitants fascinats i, sobretot, la vista a l’exterior que ofereixen les finestres de l’antic palau reial.
Les altes finestres abocades a l’aire lliure dels jardins de les Tulleries són l’obra d’art que em commou més, la que m’arrossega a tornar-hi. Els 200 milions d’euros de pressupost anual del Louvre (100 de l’Estat francès i 100 d’ingressos propis i mecenatge) inclouen el manteniment dels jardins de les Tulleries. És clar, són la seva peça mestra.

0 comentaris:

Publica un comentari