7 d’oct. 2014

Demà és lluna plena, l'autèntica festa del cel

Vèncer la mandra i sortir a contemplar el cel em desperta algunes clares nits de lluna plena la vella inclinació, l’estupor infantil de buscar un ordre a l'al.lineació dels astres, la temptació de comprendre la natura i ordenar la nit. Al llarg de milers d'anys la posició dels estels titil.lants va marcar el pas del temps, els punts de referència dels homes i les seves prediccions. La regularitat d’aquella presència a les cel.lísties esbandides els servia per mesurar el propi temps, per saber en quin moment es trobaven del perpetu cicle. Si la lluna plena –la lluna obscena-- no ho eclipsa, el grau de visibilitat del cel pot fer més accessible l'estrella polar, les constel.lacions del carro de l'Ossa Major, l'Ossa Menor, les Plèiades i Cassiopea, de les quals deia el Dant a la Divina Comèdia: “I com distintes, de petita a gran, les llums blanquegen entre els pols del món, en la Galàxia, els savis intrigant... (Paradís XIV, 96-99). Confesso haver dedicat algunes nits a embadocar-me amb el fulgor lunar projectat sobre el mirall arrissat del mar. Les nits de lluna encara em desperten aquell punt d'il.lusió i m'ajuden a trobar una sensació de conciliació amb la fugida dels dies. Les contemplo com qui escruta un prodigi incert, voluble, poc puntual
a les cites, però d'una inconstància digna de crèdit.
La lluna té nits de glòria i també nits anònimes, d'una indiferència quasi científica. M'entretinc remirant-la “en sa langueur oisive”, com una flor del mal. O bé em repeteixo un altre fragment sedimentat a la memòria, del "Cant nocturn" de Giacomo Leopardi: “Che fai tu, luna, in ciel? dimmi che fai silenziosa luna? Ancor non prendi a schivo, ancor sei vaga di mirar questi valli?".
La lluna només contesta amb la lluor indesxifrable de l'únic satèl·lit visible a la geoda nocturna en una dimensió superior als esparpells del naufragi de remilions d'estels. El costum de mirar el cel per entendre alguna cosa de la terra ha servit sempre per interrogar-se i somniar...
La versió bíblica de la Creació ja ho establia amb eloqüència: "Déu digué: que hi hagi llumeners al firmament del cel que separin el dia de la nit i facin de senyals per a les festes i els dies i els anys. Que facin de lluminària al firmament del cel per il.luminar la terra. I així fou. Déu va fer els dos grans llumeners: el llumener major perquè regís el dia, el llumener menor perquè regís la nit; i també els estels. Déu els posà al firmament del cel perquè il.luminessin la terra i regissin el dia i la nit, i perquè separessin la llum de la tenebra. Déu veié que tot això era bo" (Gènesi 1, 14-19). 
Quan observo la dolçor de la lluna damunt l’ondulació del mar ja sé que la lluna de la ciència, mancada d’atmosfera, de vent i d’erosió, abandonada fins i tot pels astronautes, té una cara oculta més ombrívola. Ja sé que es troba coberta per deserts de pols, clivellada de mars secs i cràters cendrosos, que el seu efecte gravitacional generador de marees no s'aplica de la mateixa manera als humans i que l'influx de la seva claror és el reflex de l'energia aliena que pertany al sol. Tot això no m'importa, em sembla un grau d'impostació o de dependència compatible amb el meu. No pretenc explorar-la ni redimir-la de res, només compartir amb ella algunes nits com més comprensives millor. 
Li explico que les nostres respectives trajectòries, en el fons, s’assemblen i ens uneixen. Però la lluna no vol assemblar-se ni unir-se. Com a últim recurs de vegades li cantussejo, amb un punt de despit, l'exquisit bolero "Olhos nos olhos", escrit per Chico Buarque per a la veu de Maria Bethânia: "Quando tal vez precisar de mim, você sabe que a casa é sempre sua, venha sim. Olhos nos olhos quero ver o que você diz, quero ver como suporta me ver tão feliz...".

0 comentaris:

Publica un comentari