6 d’oct. 2014

Un bany de bosc al Montseny, la muntanya de la tardor

Els boscos d’avets situats més al sud d’Europa, els castanyers corpulents, els roures enrocats, els àlbers i pollancres de ribera, les capçades denses dels oms, la rodonor dels lledoners, el refinament infús dels til.lers, les alzines retortes i les fagedes filiformes donen al Montseny un aire de balada centro-europea, de selva negra germànica, d’alpina helvètica. Les boires matutines pugen com un souflé de la catifa de falgueres i ginebrons, de les bardisses d’aranyons i arços, de les brolles de bruc i borró. Jaume Bofill i Mates va adjudicar-se el pseudònim poètic de cavaller medieval Guerau de Liost i amb aquest nom va publicar l'any
1908 el recull La muntanya d’ametistes. “El Montseny és en la seva obra el símbol de la puresa, del paradís perdut, de les formes de relació perfectes”, diu el crític Enric Bou. Josep Carner, a qui està dedicat el llibre, qualificava aquesta obra --sense gota d’ironia ni de malícia-- com una “Divina Comèdia vegetal i rupestre”. I el prologuista de l’Obra Poètica Completa de Guerau de Liost, el seu cosí Jaume Bofill i Ferro, sentenciava, en un arravatament noucentista que avui sona a mandolina tardoromàntica: “Cap racó de Catalunya ha estat sotmès a una el.laboració intel.lectual tan intensa i tan acabada, a una correcció tan sapient. És ara un país depurat, arbitrat, polit”...
La pedra preciosa de l’ametista, que l’autor relacionava per analogia poètica amb el massís a causa del mantell arbustiu moradenc que formen les landes seques de la bruguerola o bruc comú, era una de les gemmes cardinals, conjuntament amb el diamant, el safir i la maragda. Després es van descobrir grans jaciments d'ametista, sobretot al Brasil, i ara s’acostuma a vendre com a simple còdol mineral.
La muntanya d’ametistes del poeta Guerau de Liost és allò més acostat que tenim al countryside de Jane Austen, el nostre Hampshire d’orgull i prejudici, de seny i sentiment. La muntanya d’ametistes és avui un qualificatiu difús i romàntic, però el qualificatiu perdura, si més no en la mesura que perdura el ressò de la poesia en la societat actual.
El color moradenc d’ametista, atribuït a la visió llunyana de la massa vegetal i mineral del Montseny, no és gaire diferent al de molts altres massissos mirats amb el mateix afecte, però aquest té una virtut específica: la seva proximitat a la conurbació de Barcelona, l’ús assentat com a indret de villegiatura de la burgesia urbana. Alfons XIII va signar el 1928 el primer decret-llei de protecció el Montseny, preludi de la seva actual condició de parc natural. L’observatori meteorològic del Turó de l’Home es va obrir el 1932. 
A mi em va semblar que tocava aquestes les “ametistes” quan vaig gaudir de l’hospitalitat de Llorenç Gomis i Roser Bofill a Can Balet del municipi de Viladrau, al cor del Montseny més literari i noucentista. Roser Bofill formava part activa del llinatge del poeta Guerau de Liost i el seu entusiasme contrastava –alhora que encaixava admirablement— amb la circumspecció de Llorenç, que jo havia tingut de professor a l’Escola de Periodisme quan encara s’anomenava Lorenzo, igual com havia conegut Roser d’estudiant en aquelles mateixes aules.
Llorenç Gomis s’havia empeltat del vell noucentisme senyorívol del Montseny. Posseïa uns ullets vius que ho observaven tot amb recòndita avidesa i portava el somriure sempre posat, un somriure discretíssim però present. S’abstenia d’opinar, encara més de jutjar en veu alta. Tot just escoltava i contestava amb un mig somriure indulgent. Era un home reflexiu, contemporitzador i respectuós, estintolat per l’argent viu de la seva companya i el bellugueig generacional de les quatre filles. Ostentava des de jove una calvície senatorial i una pulcra barba tipus collier, sense bigoti, més elegant encara que la de Josep M. Castellet, si això fos imaginable.
Per passar l’estona anàvem a collir móres, ribes i aranyons que les senyores de la casa destinaven a preparar confitures, gelees i elixirs, amb un visible domini de la matèria. Calia un cert criteri a l‘hora d’agafar-les a les diferents menes de bardisses i gerderes, un criteri que elles posseïen amb discerniment heretat, dinàstic, quasi heràldic. Em van portar a visitar Ca l’Herbolari, la casa pairal dels Bofill, com si es tractés del temple d’un passat que jo no arribava a endevinar. L’indret era humit, ombrívol i trist, però revestit de majestat en les seves paraules. No les vaig entendre gaire. Ara les entenc una mica més i escric sobre el Montseny a la tardor amb aquell punt devot d'orgull i prejudici, de seny i sentiment.

0 comentaris:

Publica un comentari