10 d’abr. 2015

Víctor Català, un difícil encaix perfectament acceptat

La recent reedició de la novel.la Un film, publicada per Víctor Català el 1926, torna a posar de relleu l’enfrontament que va mantenir l’escriptora i terratinent de l’Escala-Empúries contra el corrent cultural renovador del noucentisme, contra la modernització lingüística del català i contra el govern reformador de la Mancomunitat i posteriorment de la Generalitat republicana. Víctor Català ho va tenir difícil enfront de la tendència general no només per la condició de dona escriptora quan n’hi havia poques, sinó també per les seves actituds que la van situar en una postura de veu marginada, descartada. Nascuda el 1869 a l'Escala, Caterina Albert Paradís era una autodidacta que des del 1898 es va veure premiada als Jocs Florals d'Olot pel poema Lo llibre nou i pel monòleg teatral L'infantincida, amb un cert escàndol quan es va descobrir que el pseudònim d'aquella prosa tremebunda encobria la identitat d'una dona benestant. A partir d'aleshores va adoptar el nom literari de Víctor Català, però això no va evitar que l’escàndol es reproduís en publicar el 1907 el recull de contes Drames rurals i sobretot la novel.la d'èxit Solitud, traduïda a múltiples idiomes i considerada com a obra cabdal de la narrativa modernista catalana, conjuntament amb La febre d'or i Pilar Prim de Narcís Oller. El seu èxit es
produïa en ple ascens del nou corrent cultural del noucentisme, enfrontat al ruralisme naturalista dels modernistes. A Solitud la història del personatge femení de la Mila es basava en la insatisfacció del seu matrimoni amb un home abúlic, al qual havia de seguir a contracor per ocupar-se d'una ermita de muntanya solitària i esquerpa. 
En alternança amb el seu domicili barceloní del carrer València núm. 250, Víctor Català vivia a la casa pairal escalenca del carrer Major núm. 37 (actualment carrer Enric Serra), on s'havia fet càrrec de l'administració de les propietats familiars, regentades per masovers. També va heretar i va augmentar després de la mort del seu pare el 1890 nous terrenys, on excavava a títol privat i adquiria per a la seva col.lecció particular les peces gregues o romanes que li proposaven els buscadors clandestins. 
El 1892, als 22 anys, ja es cartejava amb el vicepresident de la Comissió de Monuments de Girona i cosí seu, Felip de Lloret, el qual li agraïa les informacions sobre Empúries. El març del 1909 Víctor Català escrivia a Joan Maragall, dintre de la correspondència que mantenia amb l'admirat poeta: "Està ja molt gratat tot aquell terrer [Empúries] pels qui cerquen lo jornalet, desenterrant sens discerniment ni consciència objectes que després entreguen sens pena als més adients". 
Avui al passeig marítim de l'Escala, que porta el nom del pare de l'escriptora i diputat Lluís Albert Paradeda, s'alcen la casa modernista Solitud i el jardí annex Clos del Pastor (en honor del personatge de la novel.la), edificats el 1915 per l'admiradora reusenca Antònia Bartomeu Baró, la qual va llegar en herència les dues finques a Víctor Català. A la mort de l'escriptora, aquesta les va cedir al nebot Lluís Albert Rivas, el qual hi va crear el Museu-Arxiu Víctor Català. 
Al discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, llegit el 14 de gener del 1923, Víctor Català no va parlar de literatura, sinó de la inclinació per l’antiguitat que representava Empúries. El president de la docta corporació, Josep Pin i Soler, li va demanar que escurcés el text, però la versió íntegra va aparèixer amb el títol Ressons d'Empori al butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres del setembre del 1922. 
La seva descripció dels coneixements arqueològics era confusa i mancada de mètode, tot i cloure-la amb paràgrafs literaris més ben travats, característics del seu estil: "Posant devotament l'aurella en la màgica caragola buyda qu'el destí deixà oblidada entre les sorres d'or del Golf de Roses, hem cregut sentir el ressò de les veus misterioses d'ultratomba, la polifonia ancestral que hi aixeca la raça barrejant sos crits de joya y sos gemechs de dolor als bramuls del mar y als xiscles de la tramontana; y es d'aquells ressons que hauríam volgut fer-nos ressò”. 
Més de deu anys després de l’inici de les excavacions oficials per part de la Mancomunitat, Víctor Català continuava refusant el 1919 de vendre a les autoritats catalanes els seus terrenys adjacents. Continuava excavant-hi privadament i de manera il.legal, amb la col.laboració de Josep Gudiol Cunill, conservador del Museu Episcopal de Vic i historiador de l'art, el qual l'animava a enfrontar-se amb els arqueòlegs oficials. Les troballes i les compres van permetre a l'escriptora aplegar a casa seva una important col.lecció de centenars de peces emporitanes de valor, que estudiava i dibuixava. 
El Decret de Protecció del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya, publicat al Diari Oficial de la Generalitat el 31 d'octubre del 1937, i el següent Decret d'Organització del Servei d'Excavacions i Arqueologia de 28 de gener del 1938 van permetre la confiscació durant la Guerra Civil de col.leccions privades com la de Víctor Català, en el marc de les mesures de salvament del patrimoni, ja fos dels escamots d'incontrolats com dels bombardeigs enemics o altres perills derivats de la guerra. 
La col.lecció li va ser requisada el 1936 per ordre del conseller de Cultura Ventura Gassol i portada al Museu Arqueològic de Barcelona. Després de més de vint anys de sol.licitar-li reiteradament i sense  èxit que ho cedís al museu d'Empúries per a la seva exposició pública, Pere Bosch Gimpera va ordenar la incautació. Els funcionaris hi van deixar afixats als vidres de les vitrines uns adhesius que deien "Requisat per la Generalitat de Catalunya". La propietària no va voler treure'ls mai, fins la seva mort el 1966. 
L'ocupació d'Empúries per part de l'Exèrcit republicà es va produir a partir de l'octubre del 1936 per instal.lar-hi peces d’artilleria dutes de Barcelona, després del bombardeig de Roses per la flota franquista. Els soldats van començar a excavar-hi trinxeres amb eines requisades als arqueòlegs. Pere Bosch i Gimpera va decidir el gener del 1937 traslladar al Museu Arqueològic de Barcelona una part de les peces del museu d'Empúries, incloses les de Víctor Català. 
La incautació de la col.lecció de Víctor Català va ser controlada a tot moment pels responsables de la Generalitat, a diferència de la d'altres col.leccions privades escalenques com les de Mercè Granell, Ramon Oliveras o Juan Rubert, dutes a terme pel Comitè Antifeixista de l'Escala, el fruit de les quals no va arribar al Museu d'Empúries. El mateix organisme de poder popular va escorcollar les diverses cases de Víctor Català a la recerca d'armes o altres proves de connivència amb l'enemic, un cop la seva col.lecció arqueològica ja traslladada. 
L'escriptora va traduir la impressió causada pels fets als versos següents, al voltant del bust d'Homer i l'estàtua neoclàssica de l'Espinari, de Josep Llimona, que presidien i encara presideixen la seva residència del Clos del Pastor:

Oh bell Homer de la sublim orbesa.

Oh Espinari tranquil i reposat,

una altra orbesa orfa de noblesa

vostre redós deixava profanat.

I a l'espetec del màuser victimari

crim de lesa bellesa es perpetrà

que el noble marbre i bronze estatuari

el plom de la revenja afusellà.

La col.lecció incautada va retornar a la postguerra al domicili escalenc de la propietària. El nou director d'Empúries, Martín Almagro, també va mantenir relacions tenses amb l'escriptora i la va tractar de saquejadora al seu estudi del 1953 Las Necrópolis de Ampurias
El 1965 els professors Lluís Pericot i Joan Maluquer de Motes, conjuntament amb l'arqueòleg Miquel Oliva Prat, van voler convèncer Víctor Català perquè els deixés dur a terme un inventari científic de la seva recuperada col.lecció, del qual només es va publicar el 1966 i 1967 a la revista Pyrenae el de les 466 monedes que la integren. 
Víctor Català va morir el 1966 a l'Escala, als 95 anys. La seva valuosa col.lecció encara manté la condició de propietat particular. Només una petita mostra dels centenars de peces es troba exposada a la casa familiar del carrer Major i al Museu-Arxiu Víctor Català del Clos del Pastor, per exemple l'important lekanis àtic o ceràmica de figures negres amb decoració d'esfinxs i sirenes, datat del segle VI aC, i altres objectes com ara braçalets, claus, fíbules, figures d'animals i gerretes de terrissa o ungüentaris procedents de les tombes de les necròpolis que ella havia buidat o comprat. 
La polèmica tensió que va mantenir amb les autoritats d’èpoques successives es feia extensiva a l’estil de la seva literatura, desmarcat de les tendències del moment. Era una inamovible actitud personal, amb expressions de vegades afortunades i altres no tant.

0 comentaris:

Publica un comentari