22 de juny 2015

L’última biografia sobre Josep Pijoan, per recordar un debat pendent

La nova biografia sobre Josep Pijoan acabada de publicar per Pol Pijoan i Pere Maragall a l’editorial Galerada proporciona dades de detall sobre el personatge i també la incòmoda sensació del grau d’ignorància en què ha caigut avui una figura essencial de fa tot just un segle, de la Catalunya del segle XX. “La glòria d’un país són els seus autors”, sentenciava el poeta i assagista anglès fonamental, Samuel Johnson, per acabar de rematar el desagradable presagi que acabo d’apuntar. Josep Pijoan, entre moltes altres coses, va ser cofundador del l’Institut d’Estudis Catalans, recuperador de les pintures romàniques del Pirineu, ministre de Cultura sense cartera de Prat de la Riba i autor de l’enciclopèdica història de l’art Summa Artis. El títol d'aquesta última biografia, Josep Pijoan: la vida errant d’un català universal, respon d’entrada a l’estil molt convencional del llibre. No hi fa res, permet recordar el perfil precís d’un constructor bandejat “d’estructures d’Estat” al moment de la Mancomunitat. Es probable que s'hagin acostat al personatge amb una capacitat
d’interpretació més aguda o més sorneguera altres autors de la seva mateixa època que en van deixar descripcions brillants, com Josep Pla, Josep M. de Sagarra o Gaziel. El mèrit d’aquesta última biografia es troba més en els detalls informatius que en la contextualització del debat que va fer marxar Pijoan del país, com també va fer-ho Eugeni d’Ors per motius diferents però relacionats, enfrontats sense remei a Puig i Cadafalch, successor de Prat de la Riba al capdavant de la Mancomunitat.
En el cas de Pijoan s’hi sumava un “afer de costums” que els puritans i els envejosos no podien perdonar: va marxar el 1910 amb una de les joves dones casades més atractiva del país, Teresa Baladia née Mestre, immortalitzada abans dels fets per tres retrats del pintor Ramon Casas i considerada com a model de la Ben Plantada. Les peripècies de la parella al llarg de diversos països durant els anys successius, el reconeixement internacional com a tractadista d’art i la retirada final a Suïssa, on Josep Pla va anar a retrobar-lo el 1958 per traçar-ne un esmolat retrat literari i ideològic, encobreixen la qüestió de fons encara pendent, fins i tot després del modestíssim ressò de les celebracions recents del centenari de la Mancomunitat: el paper dels intel.lectuals independents a les “estructures d’Estat” que han contribuït a aixecar. 
Avui Josep Pijoan té un carrer dedicat a Barcelona, darrere la plaça del Teatre i l’Escola Superior de Disseny Elisava, a tocar de la Rambla. Sota el seu nom i l’any de naixença i de mort, diu “Historiador i poeta”. La descripció fa curt, li escauria més que haguessin posat: “Sòlid agitador cultural liquat per l'avara povertà dei catalani”.

0 comentaris:

Publica un comentari