9 d’ag. 2015

Algunes últimes cafeteries, vistes com autèntiques basíliques

Fa pocs dies ha tancat les portes un reliquiari com era el gran Café Comercial de Madrid. La notícia no ha provocat emocions commogudes, més que res per acostumada. Les grans cafeteries clàssiques de Barcelona i de moltes altres ciutats europees fa temps que van plegar. Tots els rèquiems i planys ja van ser escrits al seu moment, sobretot pel paper que jugaven a una altra època de centres de trobada i sociabilitat. Ara hi ha moltíssims bars a tot arreu i poques cafeteries. Que n’hi hagi poques no vol dir que no en subsisteixin, fins i tot algunes amb una vitalitat que voreja la plenitud. Cadascú deu tenir present la seva excepció pròpia i predilecta. A mi el tancament del Café Comercial madrileny m’ha fet pensar en el nervi i el vigor que
continua presentant el Caffè dei Constanti al centre d’Arezzo, a la Toscana italiana, obert el 1804 i reformat el 2007 amb un respecte poc freqüent per la decoració original: grans sales de miralls murals, paviment de mosaic, bancades de cuiro i arcades ribetejades de marbre. Avui és un punt de trobada dels autòctons i els forasters. La seva terrassa constitueix el pedrís de facto de la basílica de Sant Francesc, visitadíssima pel cicle de pintures murals realitzades al fresc per Piero della Francesca durant el segle XV, el rutilant Quattrocento renaixentista toscà.
La visita pública de les pintures es veu sotmesa a uns horaris grupals i unes condicions visuals que no faciliten el grau d’emoció que desprenen. Aquesta emoció, en canvi, es retroba amb tota immediatesa a la terrassa o a l’interior del Caffè dei Constanti, situat just enfront. També s’hi pot dinar o sopar, així com tastar la seva acreditada pastisseria i gelateria. L’encant, la vivacitat humana i el confort de l’establiment l’han acabat convertint als meus ulls en l’autèntica basílica on entendre, estimar i recordar la contemplació dels frescos de Piero della Francesca. 
Algunes de les coses que va escriure Josep Pla sobre Arezzo --sobre el món enter-- són avui perfectament obsoletes, caducades, però la seva avidesa perceptiva desperta una atracció de lectura ben vigent. Al volum Les escales de Llevant, escrivia: “Sempre amb el Vasari sota el braç, hem anat a Arezzo. Arezzo és la pàtria --com aquell qui no diu res-- del Petrarca i de Pietro Aretino. És una gran població agrícola, d’un aire pagès molt acusat, l’autèntica capital de la baixa Toscana. S’hi fan dos grans mercats setmanals i diverses importants fires en les quals el volum del negoci és considerable. És la població italiana en la qual es menja millor carn. L’arrosto di vitello hi és inoblidable. En les fondes, cafès i els trattorie hi ha sempre un gran moviment de marxants de bestiar amb aquella mica de fems de quadra que l’ofici posa a les fortes soles de les sabates dels marxants. La gent hi és molt animada, parla amb jocunditat, aspirant les hacs. A l’estiu --hi fa molta calor-- la vida hi és agradable. A l’hora baixa, als cafès, hi ha música sentimental. Els gelats, a les terrasses, són saborosos. Les senyores tenen una vivacitat plena, una fascinació picant. Hi ha un gran passeig de plàtans on, a la nit, els aretins diuen a les aretines paraules dolces i murmuracions suaus. Al final, hi ha un monument al Pare de la Pàtria. Les vaques i el vedells remuguen una mica més enllà...”. 
No parla del Cafè dei Constanti, segurament perquè no es pot parlar de tot. O potser també per deixar algun aspecte disponible a la llibertat d’elecció temàtica dels que hi hem anat després d’ell.

0 comentaris:

Publica un comentari