13 de juny 2016

Però quin mal ens ha fet l’Aragó als catalans?

Cada vegada entenc menys la distància estratosfèrica que separa generalment els catalans de Saragossa, amb la qual vam compartir durant sis segles la confederació de la corona d’Aragó. No deixa de ser avui la capital autonòmica més pròxima (de Barcelona a València per carretera hi ha 365 km i a Saragossa 300 km). En la consciència de la majoria de catalans és com si es tractés del planeta Mart. La travessa intermèdia del desert estepari dels Monegros, d’ocres recremats i grisos calcaris, o la macrocefàlia urbana de Saragossa (665.000 habitants, el 50% de tot l’Aragó) en comparació amb Osca i Terol em semblen raons molt
relatives, contrapesades per d’altres com la Franja aragonesa catalanoparlant o el dinamisme actual de Saragossa. L’Aragó forma part geogràfica de l’est peninsular que bascula sobre el Mediterrani, igual com Catalunya i València, però les relacions quotidianes amb els aragonesos són mínimes, per no dir inexistents.
Una de les primeres audiències oficials que va concedir l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va ser el 23 de febrer d’enguany al president autonòmic socialista aragonès, Javier Lambán, a petició d’aquest segon, el qual propugnava un acostament entre les dues comunitats autònomes limítrofs. El president català li va comunicar durant la trobada que no pensava retornar les 97 obres d’art en litigi del monestir aragonès de Santa Maria de Sixena (Osca) dipositades al MNAC ni les 113 de les diòcesis lleidatanes que el 1995 van passar a formar part per decisió eclesiàstica de la nova diòcesi aragonesa de Barbastre-Montsó i que es troben al Museu de Lleida, actualment en procés judicial recorregut per la Generalitat davant del Tribunal Suprem. 
El mes següent es van reunir a Saragossa els consellers de Cultura dels dos governs autonòmics i van pactar el retorn a l’Aragó de 53 de les 97 obres de Sixena que no estan catalogades ni exposades al MNAC. A l’abril la Generalitat va suspendre l’acord de lliurament. Que un afer d’aquesta escassa magnitud enverini les relacions entre dues comunitats veïnes i les col.loqui en un terreny de sensibilitats viscerals, indica aquella distància estratosfèrica consolidada. 
De tant en tant agafo l’AVE i baixo a Saragossa. M’agrada passejar pel carrer de vianants del Pont del Tercer Mil.leni sobre l’Ebre, visitar el museu Goya al centre de la ciutat i, encara més, la Fundació José Antonio Labordeta, dedicada a l’home que va tenir l’honor d’engegar literalment a la merda des de la tribuna del Congrés de Diputats la mala educació de la bancada parlamentària del PP i escriure, cantar i popularitzar una cançó tan aparentment senzilla i en realitat tan grandiosa que proclama: “Habrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad”. 
Aquell dia tots ens cargolarem de riure a propòsit del litigi enverinat de les obres d’art eclesiàstiques i també de la distància psicològica que ens ha separat de Saragossa com si es tractés del planeta Mart.

0 comentaris:

Publica un comentari