27 de set. 2016

Tot allò que pot passar i passa sota el ceibo transplantat

Hi ha molt pocs exemplars de ceibo aclimatats a Barcelona, malgrat la bellesa de la flor vermella d’aquest arbre sud-americà. Però alguns n’hi ha i els seus amants els comptem com a petits tresors desapercebuts. Per exemple el que ha arrelat en plena plaça de Catalunya (a la foto), davant del xamfrà amb la Ronda de Sant Pere. El servei municipal de Parcs i Jardins ha tingut la pensada d’alegrar alguns xamfrans amb arbres exòtics de floració ornamental, plantats de manera escadussera o unitària a determinades cantonades, no pas com a arbre de rengle. Arran de l’última reforma urbanística del tram inferior del Passeig de Sant Joan, van aparèixer quatre nous exemplars de ceibo als xamfrans d’aquest passeig amb el carrer
Casp, per on acostumo a passar per vigilar atentament les seves dues erèctils floracions anuals, a la primavera i més tímidament a la tardor. Les esclatants flors del ceibo duren poc.
D’aquests quatre nous exemplars, un es troba davant d’una oficina bancària xinesa de vidres opacs, l’altre davant d’una residència de capellans jubilats, el tercer enfront d’una sucursal del Banc de Santander. El quart es mostra una mica més eloqüent, situat a les portes d’un bar dotat amb quatre taules i cadires a l’aire lliure, sota el ceibo. Aquest és el meu. 
Per alguna raó miro sempre els altres tres de reüll suspiciós. Em semblen més incerts, desmagnetitzats, d’una flegma expressiva sense audàcia, atacats de soledat, potser més ortodoxos i pragmàtics, però també més avorrits. En canvi el quart, el de la terrassa del bar, se’m fa més tendre, timbrat i líric. 
Al moment d’esclatar la seva sanguínia flor vermella de cinc pètals, en raïms d’un to vivíssim, sec sota el ceibo amb la intenció de sentir la seva companyia durant l’estona d’estar bé amb mi mateix, observar tots dos junts com desfilen els mil matisos de la manera de viure, repassar la llista d’amics, ordenar els papers mentals, discernir els colors del cel i fer-me confidències sense estupors fingits ni ritus convencionals.  
Estimo els ceibos perquè els he conegut en versió original, en la dimensió argentina d’una frondositat i una corpulència sense comparació amb el creixement limitat que adquireixen aquí. L’Argentina i l’Uruguai tenen la flor del ceibo com a emblema i aquests països no són més que un immens delta de feracitat exuberant, inimaginable en termes del secà mediterrani. Em fa il.lusió seure sota el ceibo gairebé nan del Passeig de Sant Joan, com una reducció a l’abast quotidià d’allò que la meva retina identifica, el meu substrat interpreta i el meu record engrandeix. 
N’hi ha algun altre exemplar a l’interior d’illa batejat com a plaça Marina Castells, al Raval, acarat a l’absis romànic del segle XI de l’església de Santa Maria dels Malalts (l’església de la plaça del Padró). També als jardins del Mestre Balcells, entre el carrer Sant Salvador i el passatge Frigola, a la vila de Gràcia, així com a l’entrada del Jardí d’Aclimatació a Montjuïc. 
El seu nom científic Erytrina crista-galli al.ludeix al roig característic de la flor (eritros en grec significa vermell) i el cognom en cresta de gall a la forma d’aquesta flor. També per això se’l coneix en algunes ocasions com a Arbre del coral. 
No cal dir que una espècie tan significada i vistent a l’hemisferi austral compta amb la seva llegenda. Diu la vella rondalla que el ceibo és l’ànima de la reina índia Anahí, d’una tribu que habitava les ribes del riu Paranà. La reina tenia una veu molt dolça i estimava la llibertat, però un dia va ser feta presonera, va matar el carceller i això li va costar ser executada a la foguera pels seus captors l’endemà mateix, lligada al tronc d’un arbre. Els assistents a l’execució van comprovar com el cos rostit de la reina agafava una estranya forma i, poc a poc, es convertia en un altre arbre esplendorós, coronat per una constel.lació de flors de ceibo d’un roig esclatant. 
Els arbres, fins i tot en la seva reduïda versió urbana, s’han de saber llegir i col.locar-se de tant en tant sota la seva protecció amb una mica de sintonia interna, aquella actitud irrevocable que ens fa estimar algunes coses i alguns moments amb una entendrida solemnitat i l’evanescència inherent dels somnis.

0 comentaris:

Publica un comentari