27 de nov. 2016

Cal insistir a Florència davant la nuesa de la Capella dei Pazzi

Ningú no ha superat la bellesa de forma de la cúpula del Duomo de Florència, il cupolone dissenyat per Filippo Brunelleschi. Ni tan sols Miquel Àngel quan ho va intentar a la de Sant Pere del Vaticà, “la sorella più grande ma non piu bella”... Alguns pensem secretament, com una sensació íntima que no necessita consens, que Brunelleschi encara es va superar a si mateix a una altra construcció seva de Florència, la Capella dei Pazzi, situada al recinte de la basílica de Santa Croce, gràcies a l’opció d’abraçar la nuesa en estat pur que no podia tenir la cúpula catedralícia. La percepció d’aquesta segona obra mestra de Brunelleschi, iniciada el 1443 i culminada a la seva mort amb el vestíbul porticat corinti de Giuliano da Maiano,
es veu facilitada avui pel fet que l’interior de la capella es troba radicalment buit i pot ser contemplat en les seves línies mestres, asseguts calmament al banc de pedra que volta el perímetre interior.
No conté cap guarniment pictòric, cap peça de mobiliari. Les quatre parets i prou. No calia res més, i aquí ho van entendre. Aquesta claredat de visió presenta la Capella dei Pazzi als ulls del visitant com si fos un treball pràctic de final de carrera d’arquitectura o, encara més, de final de trajectòria de la vida d’un geni.
L'arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí reconeixia que s'hi havia inspirat “literalment“ per al seu disseny de la nau de l'església barcelonina de de Santa Maria de Montserrat, a Pedralbes. Josep Pijoan escrivia a Historia general del arte: “De totes les construccions projectades per Brunelleschi, la que revela més el seu caràcter personal és uns capella aïllada al claustre de Santa Croce, pagada per la poderosa família Pazzi. Hi va plantejar una capella-saló de planta quadrada amb cúpula i pòrtic. Brunelleschi va confirmar a la capella Pazzi el seu estil. Hi va formular el cànon, el mòdul d'un nou ordre clàssic“.
El banc de pedra que volta l'interior de la capella permet seure a conversar llargues estones amb les formes magistrals, pelades fins l’essència, despullades fins aquell punt decisiu on no hi ha més argument que l’ànima crua. Arribats a aquest estadi, no hi caben circumloquis: tot es resumeix en una radical ascesi expressiva, una síntesi culminant. 
No estem acostumats a aquesta mena de cos a cos amb la nuesa. Per això els visitants tenen tendència a enllestir la Capella dei Pazzi amb un cop d’ull. En canvi jo sempre he estat partidari d’insistir. Quan al final d’un cert estira i arronsa la pedra sobre la qual estic assegut comença a no comunicar una gelor esmolada, aleshores passa a suggerir l’incipient amorosiment de la situació. No permet afluixar, però ja ja sembla voler i doldre, delir-se d’alguna cosa més entre els dos interlocutors. 
Només alguns dies molt ben triats –o molt casuals— el col.loqui personal amb la Capella dei Pazzi consent una certa relaxació entre la bellesa i un mateix, arribar a gaudir de la sensació que la bellesa no és l’encert fortuït d’un moment dolç, sinó una madura proclama de tornada a les fonts, a la simplicitat triomfal que s’assoleix després de moltes marrades en totes direccions. 
La Capella dei Pazzi nua pot semblar avui una bellesa inútil, malaguanyada, una peça de mostra inservible, un cos sense sang, una proesa de taxidermista que la manca d’ús ha convertit en frígida. Aquest és l’error dels visitants que l’enllesteixen amb un cop d’ull, ni que sigui un cop d’ull meravellat. Jo sóc partidari d’insistir, fins a sentir que ella també es delia.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada