Ahir vaig dubtar a Can Roca entre el menú d’11 € i el de més de 300 €

Ahir vaig anar a Girona a dinar amb l’amic Quim Curbet (la foto és feta seva) l’arrelat menú d’11€ de Can Roca, la casa mare –literalment parlant—de l’establiment conegut arreu de l’orbe des de la designació l’any 2013 de l’annex Celler Can Roca com a millor restaurant del món per part d’una revista especialitzada. Era ple i vaig menjar molt bé: patates farcides de primer, sèpia guisada amb mandonguilles de segon i poma al forn de postres. Coincidia amb la trompeteria als principals mitjans informatius sobre l’aquelarre de grans cuiners d’alta cuina ditiràmbica —els de 300 € com a mínim per comensal— que té lloc avui dimecres a l’espai Mas Marroch de Vilablareix, l’establiment especialitzat en
banquets del Celler de Can Roca, arran de la presentació de la Guia Michelin 2017 d’Espanya i Portugal, la que posa i treu cada any les cotitzades, quasi bíbliques estrelles.
Es tracta de cuiners i restaurants que no conec, encara que me’ls expliquen amb detall, insistència i admiració aquells mitjans informatius com a símbol d’èxit, distinció, creativitat, excel.lència i filigrana.

Els tres germans Roca que regenten el cotitzat Celler són la tercera generació d’hostalers gironins. El seu pare, Josep Roca i Pont, va néixer a Can Reixach, encara avui casa de menjars a Sant Martí de Llémena. Era conductor d’autobús i alhora cuiner de pollastres a l’ast i carn a la brasa a l’establiment familiar, regentat per l’àvia Angeleta Pont. 

La mare dels tres germans, Montserrat Fontané i Serra, també procedeix de Sant Martí de Llémena i la seva família s’hi dedicava igualment a l’hostaleria. El 1967 el matrimoni va obrir el bar-fonda de carretera Can Roca, a l’extraradi gironí d’immigrants de Talaià.

El 1986 els dos germans grans, criats darrere del taulell, van obrir un primer annex de nova cuina, El Celler de Can Roca. Després el van traslladar pocs carrers més avall, a un nou local més modern, expressament dissenyat. Posteriorment hi van afegir l’Espai Mas Marroch, a Vilablareix, per a casaments i altres banquets, amb espectacular cúpula de fusta. 

Jo vaig dinar ahir al Can Roca de sempre. El pare té 83 anys i encara obre cada matí el local, la mare en té 80 i continua supervisant la cuina casolana que ofereixen. Hi són cada dia, ahir també. Els tres fills fan una altra cosa. 

Vaig anar a Girona en tren i portava un còmode llibre de butxaca per entretenir les esperes a l’estació i el trajecte. Era el volum 22 de l’Obra Completa de Josep Pla, titulat El que hem menjat. El vaig obrir durant la tornada i, a la pàgina 87, vaig veure que deia: “La cuina luxosa, única, excepcional, basada en algun romàntic sacrifici, en algun esforç inusitat, en alguna cosa mai no vista, és una font de grans desil.lusions i desenganys. La cuina és perfectament compatible amb alguna cosa de decorativisme exterior, però d’ací no es passa. La cuina, tota forma de cuina, és limitada. Convertir les llebres en gats i els gats en llebres, per raons de distinció, d’esnobisme o de romanticisme, és un error total, una impressionat atzagaiada. En la cuina el rerefons de normal demència humana és inimaginable. En totes les coses de la vida es pot fer el boig. En la cuina, mai”. 

Potser cal pensar que Josep Pla no està al dia, igual com el menú d’11 euros al Can Roca de sempre, però jo m’ho vaig passar bé amb l’un i amb l’altre. No sóc pas l’únic, ni de bon tros.
Alguns contrastos entre el vell i el nou resulten reveladors, tot i que primer ens hauríem de posar d’acord sobre què és vell i què és nou. Algunes pàgines de Josep Pla i el menú d’11 euros al Can Roca de sempre també simbolitzen una idea d’èxit, distinció, creativitat, excel·lència i filigrana.