29 de nov. 2016

L’indigent del portal de casa ja no hi és, la definició ha canviat

El portal de casa meva inclou una entrada de pàrquing de veïns que deixa un espai lateral lliure sota cobert. S’hi instal.laven els sense sostre. Hi dormien damunt de cartrons, parapetats amb les seves escasses pertinences. Alguns eren més resignats, altres més tocats pel desequilibri o la còlera. No demanaven res, més enllà del que la seva sola presència demanava a crits. Creuàvem la mirada més d’una vegada cada dia. El sense sostre resident a l’entrada del pàrquing de casa s’evaporava al cap d’uns dies o d'unes setmanes i el seu lloc era ocupat per un altre. Ara fa temps que no se n’hi instal.la cap. La política municipal d’assistència
social deu fer efecte. Tot i així, encara en veig cada dia un parell de carrers més enllà, sobretot a les entrades de sucursals bancàries. De tant en tant creuem una mirada.
Amb motiu del desè aniversari de la salvatge agressió que li va costar la vida a la sense sostre Rosario Endrinal, cremada per tres joves brètols mentre dormia a un caixer automàtic del barri barceloní de Sant Gervasi (el cas va ser reconstruït pel periodista Arturo San Agustín al llibre La noche que quemaron a la mendiga), la segona tinent d’alcalde i directora de l’Àrea de Drets Socials de l’actual Ajuntament de Barcelona, Laia Ortiz, va publicar el febrer d'enguany un article de premsa al qual posava molt ben posats els punts sobre les is. Cada dia dormen als carrers de Barcelona entre 700 i 900 persones, a part de les 1.600 que s’acullen la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar. 
No es tracta d’una patologia, sinó d’una qüestió d’accés a l’habitatge estable, amb l’acompanyament social que calgui per tal que aquestes persones puguin recuperar la seva vida en condicions dignes. “Cal també –deia la regidora-- un canvi d’enfoc: les persones sense llar són veïns i veïnes de la nostra ciutat, amb veu i voluntat de participar. Elles són les veritables expertes, les que saben com s’enfronta una situació impossible d’imaginar per aquells que no l’hem viscuda”. 
Aquesta política municipal ha fructificat ara en una nova campanya que defensa l’ús del neologisme “sensellarisme” per substituir la definició d’indigents, considerada com un tòpic contra persones que no són indigents, sinó ciutadans amb carències concretes. Hi participa la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar, la qual aplega 34 fundacions i oenagés que lluiten contra aquesta situació amb coneixements i instruments directes.
A part del treball que acabo d’esmentar d’Arturo San Agustín, el fenomen ha dotat peu a un altre llibre magistral de Bru Rovira, Solo pido un poco de belleza. També a alguns articles de premsa d’antologia, com el de Domingo Marchena ahir a La Vanguardia, titulat Decàleg contra el sensellarisme
M’acostumaré a dir sensellarisme, amb l’esperança que serveixi per donar un sentit més resolutiu a la mirada que encara creuo amb els no indigents sense sostre del meu barri.

1 comentari:

  1. M’agrada molt que es tracte aquest tema que molt veiem com des de molt lluny, i fins i tot de vegades mirem cap altra banda per no assumir la nostra complicitat passiva i deixem que hagi gent con les que compartim el mateix mon i que vivent en condiciones d’indigència. mol be per l'artícle

    ResponSuprimeix