8 de juny 2017

La Guerra dels Sis Dies, cruel aniversari sense espelmes


Aquesta setmana s’escau el cinquantenari de la Guerra dels Sis Dies entre Israel i els països àrabs veïns. La victòria israeliana va significar l’ocupació per la força de noves terres palestines a Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est, després de les que ja ocupades al moment de la fundació d’Israel el 1948. L’ONU ha reclamat en infinites resolucions la creació de dos estats en aquell territori. Els palestins, fins i tot el moviment radical Hamàs, ho accepta. Els israelians, no. Dels 8,7 milions d’habitants d’Israel, el 77% de la població jueva jove es reconeix
actualment de dreta i només un 40% es declara laic. L’actual govern és el més dretà de la història d’Israel i no se sostindria sense la participació de partits religiosos ultraortodoxos que propugnen –i apliquen-- el supremacisme jueu del “poble elegit”.
El 1947 l’exèrcit colonial britànic es va retirar unilateralment de Palestina i l’Assemblea General de l’ONU va recomanar formar dos estats, amb la ciutat de Jerusalem sota control internacional. La Resolució 181 cedia prop del 55% del territori palestí als 600.000 residents jueus d’aleshores, enfront de la majoria demogràfica de1,2 milions d’àrabs. 
L’ONU s’ha demostrat impotent des d’aleshores per aplicar seves resolucions. Israel és l’únic país al qual s’ha permès ignorar-les durant més de mig segle sense recórrer a cap mena de sanció, com una recompensa de facto a la il.legalitat internacional que practica en nom dels seus interessos. És l’aliat preferent dels Estats Units a la regió petrolera i un client important de la indústria armamentística. 
Quan el govern laborista israelià va negociar el 1994 els Acords d’Oslo per a la creació d’un estat palestí als territoris ocupats arran de la Guerra dels Sis Dies, la iniciativa va costar la vida al primer ministre laborista Isaac Rabin i al president egipci Anuar el Sadat, en segles assassinats comesos per fanàtics, malgrat que significaven cedir a Israel el 78% del territori palestí ocupat el 1948. 
Per als sionistes, Palestina era una regió geogràfica, la seva bíblica terra promesa. No existia com a país independent al moment de la seva immigració massiva. Golda Meir va arribar a declarar: “Els palestins no existeixen”.
Només calia desplaçar, de grat o per força, alguns centenars de milers de persones de la població àrab de la regió palestina cap a les zones veïnes de Jordània, el Líban o Síria, i deixar-ne una petita part en minoria a Israel. Es va produir exactament així, per la força militar de l’exercit israelià aliat amb la principal superpotència. Alguns diuen que Israel és l’estat número 51 dels Estats Units. 
Avui l’ONU reconeix l’existència de 4,3 milions de refugiats palestins, després de noves pèrdues de territori en la guerra del 1967 i del creixement demogràfic. Els palestins continuen reclamant pau a canvi de territori, la devolució d’alguna part de les seves terres a canvi de cessar el conflicte. També continuen reclamant que no es confongui sionisme amb judaisme ni antisionisme amb antisemitisme.

0 comentaris:

Publica un comentari