23 de març 2018

La flor de la pomera rebrota com una proclama a les plantacions

A finals de març m’agrada anar a veure com borronen les flors blanques i rosades dels pomerars de l’Armentera i Sant Pere Pescador, a la plana fèrtil que dibuixen els ribassos del Fluvià al voltant del vell molí reconstruït del comtat d’Empúries. Aquests camps em resultaven familiars i porten records furtius de la mà d’alguna deessa Pomona. En realitat ja no hi són. Han estat industrialitzats amb noves plantacions intensives de pomeres més rendibles i més lletges, recobertes per la túnica negra de les malles antipedregada, llancejades pels enormes pals com de telègraf que les sustenten. La pomera havien estat un arbre fruiter de copa frondosa, esvelta, robusta, rodona com la bola del món. Alguna arribava a centenària o almenys assolia una ancianitat venerable i mansament productiva. Les han convertides en fileres de plantació intensiva d’arbrissons escardalencs, rendibles per a la producció en sèrie. Ara les pomes es fabriquen com els ous de gallina a les
granges industrials.
Sota d’una vella pomera el físic anglès Isaac Newton es trobava en estat contemplatiu un dia de l’any 1666, va veure caure una poma a terra i va formular la llei de la gravitació universal, un dels progressos més decisius de la ciència. El mèrit no va ser de la poma ni de la seva pròpia mirada, sinó de la capacitat d’observar, sorprendre’s i interpretar-ho. 
Les plantacions de pomeres de l’Armentera i Sant Pere Pescador treballen per a la cooperativa Fructícola Empordà al llarg de 421 hectàrees, unes dimensions minúscules en el context general, malgrat l’estesa visual que representen i que a mi m’arrossega fins aquí per contemplar-la. L’altra gran cooperativa gironina, Costa Brava Fruits, explota quasi el doble d’hectàrees al voltant de Torroella de Montgrí. 
La meitat de les pomes gironines són Golden grogues, dolces, polposes, aromàtiques. Ve a continuació la Gala roja i cruixent, la Granny verda i àcida, la Fuji d’origen japonès. És la fruita més consumida de totes, encara que una gran part es destina a sucs. A l’Empordà ha donat lloc al plat tradicional de les pomes de relleno (farcides de carn), a França a l’immortal pastís de les germanes Tatin. 
Les 90.000 tones anuals de poma gironina representen tot just el 30% de la producció catalana, dominada per gegants lleidatans, una ínfima gota entre el milió de tones anuals arreu d’Espanya. Però eren la meva ínfima gota particular. 
Marcel Proust va escriure pàgines magistrals sobre les pomeres en flor al quart volum (Sodoma i Gomorra) de La recerca del temps perdut, quan retorna per primavera a l’estació balneària de la platja normanda de Cabourg, que ell anomena literàriament Balbec: “L’horitzó allunyat del mar oferia a les pomeres un fons d’estampa japonesa; si aixecava el cap per mirar el cel entre les flors que realçaven el blau serè, semblaven apartar-se per mostrar la fondària d’aquell paradís”.
Les flors borronen com cada any als pomerars empordanesos que em resultaven familiars, estesos com un llit nupcial del paisatge, encara que ja no siguin aquell jardí de les Hespèrides del meu mite vagament proustià. (La foto adjunta és d’Anna Maria Arnay Sellés, del Mas Joncar de Sant Pere Pescador).

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada