23 de juny 2018

Record sense remasteritzar de Silvana Mangano i el "negro zumbón"

Jo era molt petit quan va començar a triomfar l'atractiu de Silvana Mangano (a Itàlia pronuncien Màngano), però aquestes coses deixen empremta, potser perquè després la vaig admirar de nou en altres papers de maduresa. En ple neorrealisme italià, la pel.lícula Anna volia repetir el 1951 l’èxit que el mateix trio d’actors format per la Mangano, Vittorio Gassmann i Ralf Vallone havia obtingut dos anys abans amb Riso amaro, un romàntic drama social sobre les treballadores dels arrossars a la plana del Po (província de Pavia) que ja s’havia distingit pel voltatge del model de bellesa que encarnava la Mangano, festejada per l’ardent matatore
Vittorio Gassmann. A la següent pel.lícula, la jove novícia sor Anna veia arribar a l’hospital milanès on ella treballava el seu antic xicot --de nou Gassmann--, malferit en un accident de circulació. Davant del trauma, rememorava la seva anterior vida disbauxada i donava peu a l’escena del baião, ballat a la pista d’una sala de festes quan encara exercia de cabaretera. La moralitat de l’argument contribuiria a que la pel.lícula fos autoritzada a Espanya, on la Mangano també va marcar època en l’imaginari eròtic.
El baião era un ritme de moda al Brasil i “El negro zumbón” interpretat per la Mangano seria el més famós a escala mundial. Escrit pel compositor italià de bandes sonores Armando Trovaioli, la veu de la Mangano va ser doblada per la cantant italiana Flo Sandon’s. Coneixeria a continuació incomptables versions discogràfiques: Amalia Rodrigues, Caterina Valente, Abbe Lane amb l’orquestra de Tito Puente, la versió instrumental de l’orquestra de Pérez Prado i, més modernament, de l’orquestra nord-americana Pink Martini i la seva cantant China Forbes.
La vella seqüència del baião d’Anna va ser objecte quaranta anys després d’un entranyable homenatge cinematogràfic per part de Nani Moretti a Caro diario (1993). La lletra, cantada en castellà a la pel.lícula, només tenia dues estrofes, repetides:

Ya viene el negro zumbón  bailando alegre el baión,
repica la zambomba  y llama a la mujer.
Tengo ganas de bailar el nuevo compás,  dicen todos cuando me ven pasar:
"¿Chica, dónde vas?"  "¡Me voy a bailar el baión!"


Silvana Mangano, nascuda a Roma de pare italià i mare anglesa, havia estudiat dansa. Als 16 anys va guanyar el concurs de bellesa Miss Roma i va mantenir un primer idil.li amb Marcello Mastroiani, però als 19 es va casar amb el productor Dino de Laurentis. El marit va reorientar-la cap a papers allunyats de la intensitat eròtica del començament, basats en un altra atracció de la bellesa madura.
Protagonitzaria films inoblidables com Edipo rey, Teorema i Decameró, de Pasolini, o Mort a Venècia, Ludwig i Confidències amb Visconti. A partir d’aquí només va retornar esporàdicament a la pantalla, en films com Dune, de David Lynch perquè el produïa la seva filla petita Rafaella De Laurentis, o Ojos negros, de Nikita Mikhalkov per retrobar en el paper de marit el seu idil.li de joventut Marcello Mastroiani i d’aquesta manera tancar el cercle. 
Residia des del 1986 a Madrid al costat de la filla Francesca De Laurentis, casada amb José Antonio Escrivá, fill del director Vicente Escrivá. Va morir a Madrid el 1989. Marcello Mastroianni manifestaria al moment de l’òbit: “Silvana s’hauria d’haver quedat amb mi. Estàvem fets l’un per l’altre. Però aleshores jo no era ningú i ella tenia ambició. Es va casar per interès i no va ser feliç. Jo tampoc”.

0 comentaris:

Publica un comentari