4 d’ag. 2018

Ahir em va tocar presentar “Apunts de la Costa Brava”, de Quim Curbet

Ahir em va tocar presentar a Torroella de Montgrí l’últim llibre de Quim Curbet titulat Apunts de la Costa Brava. Encara que no ho sembli, es tracta d’un llibre de poesia que en comptes d’escriure en curtes ratlles verticals ho fa amb punts i seguits. L’autor exerceix de moltes coses alhora: editor, fotògraf, escriptor, articulista, però per damunt de tot és, al meu entendre, un poeta. I això a la Costa Brava li estava fent molta falta. Els capítols van néixer com a columnes publicades inicialment al Diari de Girona. Tenen la mida resumida d’una columna, multiplicada pel centenar de capítols del llibre. Diuen en essència moltíssimes
coses sobre cadascun dels municipis del recorregut, però com que l’autor ha actuat alhora d’editor ha volgut donar-li un format petit, modest, de butxaca. No us deixeu enganyar per l’aparença.
Quan Josep Pla va escriure la famosa Guia de la Costa Brava, tantes vegades reeditada, era una època en què calia omplir pàgines de diaris i revistes amb articles llargs, tallats pel patró del metre lineal. Ara és obligatori escriure curt, molt curt. Més que escriure, ara hem de piular. 
He dit que Quim Curbet exerceix de moltes coses i me n’he deixat una. També és un professional de la modèstia. En el món actual, tan donat a la profusió esbojarrada de missatges en totes direccions, Quim Curbet ha optat per la modèstia aparent de l’essència, que és l’element més important de tots. 
Ja va aplicar la fórmula al seu magnífic llibre El viatge del gironauta. Durant quatre anys va recórrer amb paper i llapis a la mà cadascun dels 207 municipis de les comarques gironines i va fer-ne un retrat personal, un reduït i llampeguejant esbós al natural, capaç de cabre en l’espai de la columna de diari. Els va recopilar en llibre, sense variar el format humil i noble de la columna. Aquell llibre, igual com el presentat ahir, és una joia, un elogi de la força del traç de pinzell prim, un monument a la literatura descriptiva i a la capacitat fotogràfica de les paraules inspirades. 
Després en va publicar un altre tallat sobre el mateix patró. El Ter, crònica d’un riu resseguia tots els pobles, de la naixença fins la desembocadura. La seva literatura continuava seduint poderosament, però també continuava presentant dos inconvenients greus: no té ànsia de poder dintre dels cenacles que reparteixen el prestigi literari i en segon lloc, a diferència del nostre coetani i enyorat escriptor gironí Miquel Pairolí, Curbet encara no s’ha mort i per tant no rep la quota habitual de reconeixement literari post-mortem. 
Després de Josep Pla, és un dels escriptors més fins que han donat les comarques gironines. A la pàgina 48 del nous Apunts de la Costa Brava, escriu: “Cementiris marins, de Llançà a Seta, de Roses a Sitges, entre les sepultures quietes dansa l’esperit inquiet de la immortalitat. De Ritsos a Machado, de Valéry a Sagarra, passant per l’Espriu de Sinera, no hi ha cementiri marí sense poeta i no hi ha poeta sense un epitafi que no trepitgin els coloms, aquells coloms d’ales discretes que ronden també entre teules humides i que, de nit, sota les estrelles, s’expliquen com si fos per primera vegada la vella història d’Ulisses, aquell navegant-guerrer que va tornar feliç, després d’haver fet un llarg viatge”.

0 comentaris:

Publica un comentari