20 d’ag. 2018

Els banquers són més perillosos que els manters

L’aglomeració de manters a determinats punts de la ciutat representa una ocupació il·legal de la via pública i un frau fiscal, però l’esquinçament de vestidures que provoca contra l’autoritat que ha de regular-ho també conté una actitud visceral de rebuig dels més desemparats, una reacció de superioritat moral enfront dels més pobres. No agrada veure la pobresa i les petites màfies a plena llum del dia. La visió dels manters revela alguna altra incomoditat que preferim dissimular, per exemple la manca d'intervenció eficaç per part de l’administració pública i del civisme de la gent (els
compradors dels manters) damunt la societat triomfant del lliure comerç i la lliure competència, a la qual els gegants tecnològics evadeixen impostos de manera reconeguda, la banca recicla obertament la ignomínia de la usura i cadascú busca el propi benefici a escala de les seves possibilitats. Els manters són una excusa per abraonar-se damunt la presa més fàcil. 
Les trampes, fraus i delictes comesos a la xarxa econòmica global són de tals dimensions que han provocat la concentració de la riquesa en poques mans en detriment de les polítiques redistributives, les mesures mínimament anivelladores de les desigualtats, a escala mundial i també de cada país. 
En teoria, els governs democràtics i els organismes reguladors reequilibren els excessos del mercat a través del control i de la fiscalitat. La fiscalització i la fiscalitat han fallat estrepitosament, dintre d’una connivència incestuosa entre el sector públic i el sector privat que pot anomenar-se corrupció, delinqüència de coll blanc o simplement “laissez faire”.
El repartiment del pes de l’última crisi i de les anteriors no ha estat proporcional a les responsabilitats i les possibilitats de cada sector. Les grans corporacions no s’han vist penalitzades pel comportament irresponsable o corrupte durant la bombolla financera i immobiliària. La banca ha estat recompensada amb diners dels contribuents: 107.913 milions d’euros al conjunt d’Espanya, segons xifres del Tribunal de Comptes, restats dels serveis públics retallats. 
El curs de la civilització no ha estat més que la lluita per sobreposar-se a la llei de la selva, per compensar la llei del més fort amb garanties a favor de la majoria. L’instrument democràtic bàsic del sufragi universal s’ha vist desviat, en alguns períodes més que d’altres, cap a un exercici sense incidència suficient sobre el govern real dels poders fàctics que no ha elegit ningú, fortificats darrere la muralla dels diners i la falsa respectabilitat. Excepte els manters.

0 comentaris:

Publica un comentari