22 d’ag. 2018

Besades lànguides de cançó italiana contra música de piscifactoria

La cançó melòdica italiana ha sabut fomentar el relleu generacional i es manté vivíssima enfront de les balades anglosaxones. Al país de l’òpera com a gènere popular i de la cançó napolitana com a clàssic assentat, els cantautors no li han fet mai fàstics a l’escenari televisiu del Festival de San Remo. El van guanyar figures com Claudio Villa, Domenico Modugno, Tony Dallara, Nicola di Bari, Umberto Tozzi... Es van tornar popularíssims, al costat d'altres autors reconeguts com Luigi Tenco, Mina, Jimmy Fontana, Fabrizio di André, Gino Paoli, Paolo Conte, Francesco de Gregori, Franco Battiato, Lucio Dalla... Una de les
cançons lleugeres més boniques de la història de la música és la italiana “Tornerai” (Tornaràs). S’inspira descaradament en el famós cor a boca closa de l’òpera Madame Butterfly de Puccini i es va internacionalitzar a través de la versió francesa “J’attendrais”.
El 2015 va gaudir d’una nova versió esplèndida, commovedora, als minuts finals de la pel.lícula La meva família italiana, interpretada de manera voluptuosa a duo de veu i piano per la jove cantant i actriu Nadeah Miranda i l’actor sicilià Francesco Scianna. Es convertia en la clau i el desenllaç de tot el film, amb un significat que les paraules, les melodies i la vida només assoleixen a través dels "baci languidi" en alguns moments d’excepció. 
Al seu recent recital al Festival de Cap Roig, el crooner Sergio Dalma encara va basar una bona part del repertori en la cançó italiana, amb temes com “El mundo” (Jimmy Fontana), “Volare” (Domenico Modugno), “Amores” (Toto Cutugno), “Gloria” (Umberto Tozzi) o “Toda la vida” (Lucio Dalla). 
Jo encara escolto amb devoció fervent, els dies que estic tip de música de piscifactoria, qualsevol dels cinc CD del patriarca Roberto Murolo titulats ”I clasici de la canzone napoletana”. Només amb la veu i la guitarra, hi dóna als seus vuitanta anys una lliçó de musicalitat suprema (va morir el 2003, als 91). Altres dies més embalats canto --o crido-- sota la dutxa el ritornello de Nicola di Bari: 

Che colpa ne ho si el cuore è uno zingaro e va,
catene non ha, il cuore è un zingaro e va.
Finché troverà il prato più verde che c’è,
raccoglierà le estelle su di se e si fermerà, chissà…

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada