23 de set. 2018

Elegia i revelació sota la parra del restaurant del Bisbe a Ceret

La vila de Ceret viu dintre d’un microclima privilegiat gràcies als baixants d’aigua del Canigó i ahir vam anar-hi amb una colla d’amics per dinar sota la parra sobrealimentada al cèntric restaurant del Bisbe. Un dels millors llocs per celebrar l’arribada de la tardor és sota d’una parra centenària, atapeïda i carregada de raïms com aquesta. Neix de tres peus de vinya diferents a la planta baixa i s’enfila frondosa per cobrir la terrassa del primer pis, on ahir dinàvem una trentena de comensals sense alterar ni mica la pau dionisíaca de l’indret, contagiats per la majestat vegetal del fenomen. El restaurant del Bisbe forma part de l’hotel Vidal, regentat
des de l’any 2000 per dos fills de Ceret, el pintor i cuiner Marc Fourquet (no confondre amb el pintor coetani de Ribesaltes Michel Fourquet) i la seva dona Cathy Fort.
La casa pertanyia a la família Fabrer el 1736 (nom i data inscrits a la llinda del portal). Va comprar-la i ampliar-la el bisbe Pere Soubiranne (Ceret 1828-1893), director a París de l’Obra de les Escoles d’Orient i Síria, bisbe auxiliar d’Alger i posteriorment titular de Belley (Alvèrnia). Va ser la residencia de jubilació d’aquest bisbe a la localitat natal i el nom del restaurant l’evoca. 
L’educació ambiental de Marc Fourquet va estar marcada pels cèlebres pintors que han treballat a la vila, després que l'escultor barceloní Manolo Hugué fos el primer foraster a valorar Ceret quan l’any 1910 fugia de "l'olor de malalt" als balnearis del veí municipi dels Banys d'Arles.
Manolo va trobar que Ceret "és un poble català amb tots els avantatges de ser francès". Va invitar-hi els estius següents alguns dels seus amics residents a París (Picasso, Braque, Masson, Gris, Picabia, Chagall, Soutine) o barcelonins com Joaquim Sunyer. Ceret es va convertir en la “meca del cubisme”. 
Al nomenclàtor actual l’hotel-restaurant de Marc Fourquet i Cathy Fort es troba a la Plaça de Chaïm Soutine número 4. La placeta porta el nom del “pintre brut”, com era conegut en català rossellonès el pintor d’origen lituà que hi va viure i treballar en condicions paupèrrimes del 1919 al 1922, abans de triomfar a París. 
Tots aquells rastres s’haurien desibuixat si no hagués estat per la feina del Museu d’Art Modern de Ceret, inaugurat en l’ampliació actual pel president Mitterrand el 1993 i dirigit per Josefina Matamoros del 1986 fins la seva jubilació el 2012. No cal dir que el Museu de Ceret va dedicar l’any 1994 una nodrida exposició a Marc Fourquet i el 2000 a Soutine. A segons quins països el “localisme” sap competir en talent amb les trompetes de la capital. 
Ahir Marc Fourquet ens va cuinar i Cathy Fort ens va servir una terrina de fetge delicada, un peix del dia suculent i un pastís de llimona culminant, però jo em vaig encantar sobretot amb la parra que ens acollia al moment més dolç del seu cicle anual, situada per uns dies en aquell punt majestuós entre el miracle primitiu i l’art fantasiós de viure la bellesa de la manera més natural del món. Durant el dinar ens vam adonar que, a la nostra esquena, un raig de sol furtiu travessava i encenia un gra de raïm, un del sol de tota la parra, com una petita elegia o potser una gran revelació.

0 comentaris:

Publica un comentari