22 de febr. 2019

Avui fa 80 anys de la mort d’Antonio Machado a Cotlliure

Avui és 22 de febrer. Fa 80 anys que Antonio Machado va morir de pena i desconhort a una pensió de Cotlliure, després de només vint-i-sis dies d’arribar a l’exili. Actualment es fa en cotxe amb tota comoditat un pas de frontera que els exiliats republicans, en ple hivern del 1939, van haver de recórrer a peu com un calvari. Considerat ja aleshores com el primer poeta castellà viu, Machado va decidir no marxar d’Espanya en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro, Azorín, Pío Baroja, José Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Pedro Salinas, Salvador de Madariaga, Ramón Pérez de Ayala i altres intel.lectuals. Ell va voler quedar-se al
domicili familiar de Madrid com a gest de suport a la legalitat republicana. D’allí va ser evacuat a València i més tard a Barcelona, sempre rere els passos del govern republicà. Al moment de la retirada a França, va passar pel post fronterer del coll dels Belitres, a Cervera de la Marenda. L’endemà, sense acceptar els oferiments oficials de traslladar-se a Perpinyà o a París, va agafar el tren local i va baixar-ne només després de tres estacions, al poblet de Cotlliure.
Acollit per la propietària de l’hotelet Bougnol-Quintana, hi va morir “ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar”, com auguraven els seus versos. La mare va morir dos dies després a la mateixa habitació.
Dintre de la senzillesa vocacional de Machado, la seva sepultura a Cotlliure s’ha convertit, després de no poques peripècies, en el memorial més conegut i concorregut del mig milió de republicans que van passar derrotats la frontera, amb els quals ell va voler compartir el destí fins al final.
El meu llibre del 2013 Els últims dies de Machado acaba amb el següent paràgraf: “Arran de cada visita a la tomba de Machado em sembla més que allí hi ha alguna cosa també meva, que no van aixafar del tot els ideals de la seva època i que i s’assemblen molt als d’avui”.

Murió el poeta lejos del hogar,
le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar:
“Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar”.
Golpe a golpe, verso a verso.

0 comentaris:

Publica un comentari