Incògnita persistent sobre el meu lligam amb Marcello Mastroiani

A la ressenya que el crític literari Julià Guillamon va dedicar a un dels meus llibres, concretament al dietari Alguns rastres marcats a la neu, hi va parlar de la meva imatge “a la Mastroiani” (La Vanguardia, 2-5-2007). No vaig entendre l’al.lusió i no vaig donar-li més importància ni significat explicable, però comprovo que vaig guardar-la a la memòria i aquests dies m’ha retornat arran de l’estrena a les sales de cinema de la pel.lícula Marcello mio, dirigida per la filla Chiara Mastroiani. Continuo ignorant què volia dir Guillamon quan va escriure sobre mi: “A desgrat de la seva imatge a la Mastroiani es veu, sense falsa modèstia, com un perdedor. A partir d’una opinió realista de la condició humana, traça una teoria a favor de la mediocritat i en contra del culte social al triomf i l’opulència. Ja ho sé, Febrés publica massa llibres. Però aquest té alguna cosa especial que el situa per damunt d’anteriors lliuraments, en el camí d’un Joan de Sagarra, d’un Néstor Luján i d’un Espinàs”. Més endavant, arran d’un dels nostres viatges compartits a Roma, Quim Curbet em va retratar pensatiu, per sorpresa, sota el retrat de Marcello Mastroiani (foto

L’elefantet barroc que compensa totes les grandiositats romanes

Fa molts anys que, cada cop que vaig a Roma, m’embadoco una llarga estona al voltant de l’anomenat “pulcin della Minerva”, el genial elefantet esculpit el segle XVII per Bernini amb un obelisc egipci autèntic de 5 metres al llom, al centre de la placeta de la Minerva. Per les seves dimensions, la representació de l’animal va rebre l’irònic nom popular de pulcin o porquet. El saludo, el volto amb calma, el remiro, m’hi entretinc sense pressa, li professo el meu afecte, el retrato segons la llum canviant del dia. A tocar de l’aglomeració humana del Pantheon, la placeta de la Minerva és un redós de pau i aquest monument una petita obra mestra del barroc, l’antítesi reduïda a escala relativament diminuta de la grandiositat, i no per això menys carregada de bellesa, encert i atractiu. Torno sempre a Roma també pel pulcin. Gianlorenzo Bernini és autor a aquesta ciutat d’obres destacadíssimes: la columnata de la plaça de Sant Pere, l’espectacular baldaquí de columnes serpentines que cofa l’altar major de la basílica vaticana, els àngels descomunals del pont Sant’Angelo sobre el riu Tíber, la font dels Quatre Rius a Piazza Navona, l’obra mestra escenogràfica de l’Èxtasi de Santa Teresa a

L'aventura de dir-nos que arribarem a octogenaris i nonagenaris

Diuen que els infants nascuts a partir del 2007 viuran més de 100 anys i arribaran al segle XXII. Les estadístiques asseguren que nosaltres arribarem cada vegada més a la condició d' octogenaris i nonagenaris, per tant ens convé valorar la part excitant de la pèrdua gradual d'energia atlètica i de bellesa oficial per passar a col.locar l’accent en altres coses menys aparents però més consolidades, provades i útils. Madur no significa a punt de descompondre’s, si sabem valorar la grandesa que conté el pas de les hores, la successió dels dies, la roda de les estacions, la processó dels anys. Algunes satisfaccions fan més amable aquest passar, per exemple unes sardines fresques a la brasa amb generós acompanyament de pa sucat amb tomàquet a