Alguns ecologistes s’hi repensen davant del canvi climàtic

El fet que el veterà militant ecologista Jordi Sargatal hagi estat nomenat secretari de Transició Ecològica al govern de Salvador Illa s’ha traduït en dues postures d'impacte: Sargatal creu que l’ampliació de l’aeroport del Prat és compatible amb la protecció dels ocells i que s’han d’instal.lar aerogeneradors eòlics al golf de Roses, si més en fase experimental. El moviment ecologista del anys 1980 es va oposar a les “Nuclears no, gràcies”, les quals es van construir i ens han alimentat d’energia fins ara. A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un sol molí d’energia eòlica, ni terrestre ni marítim. Al Rosselló, de l’altre cantó immediat de la frontera, el mateix vent alimenta el parc eòlic terrestre més gran de França i els dos nous marítims del Barcarès i Gruissan. L’enginyer Pep Puig i Boix, president de l’Associació Europea per les Energies Renovables, també s’ha pronunciat alt i

Ca l’Enric, a la Vall de Bianya, un altre temple de carretera

El 1882 els besavis van obrir l’hostal Ca l’Enric a la Vall de Bianya, un municipi de 1.300 habitants a la sortida d’Olot en direcció al Ripollès i el Pirineu, immers en el paisatge que va pintar Joaquim Vayreda i novel.lar Marian Vayreda. Ara hi ha tres polígons industrials, una gran empresa farmacèutica, un despatx d’arquitectes de fama mundial i un dels millors restaurants del país, convertit en un altre “temple de carretera”. Els avis Desideri i Dolors van ampliar la carta sense deixar d’operar alhora com a botiga de queviures, forn de pa, estanc, barberia, fins i tot sala de ball. L’any 2002 els fills Joan Juncà, Isabel i Jordi van renovar l’establiment i van rebre l’estrella Michelin que encara ostenten. Els fills de Joan Juncà, Martí i Adrià (a la foto amb el pare i la inseparable gossa Nina), s’han incorporat a la cuina i la sala. Ahir hi vaig dinar amb una sensació de petita meravella, de l’aperitiu fins la sobretaula dialogada, passant per un seguit de plats o platets, entre els quals seria injust destacar només les cocotxes amb mongetes de Santa Pau, la sopa de becada amb pa i tòfona, la "becada de mar" (roger) a la brasa amb salmís, l'escudella i carn d'olla de caça,  la perdiu en

El llegat vivíssim de Robert Graves a la seva casa de Deià

A la Mallorca massificada, quasi mai es topa amb ningú a la casa de Deià que s’hi va construir l’escriptor anglès Robert Graves, convertida en magnífic petit museu per la família després de la seva mort el 1985. Arran del trauma de la participació als combats de la Primera Guerra Mundial, als 33 anys Graves publicava a Londres l’autobiografia Adeu a tot això i s’instal.lava a Mallorca. Amb els drets d’autor va comprar un terreny a Deià i va fer construir en estil mallorquí una casa de pedra de dues plantes. La va batejar Ca n’Alluny, completament al marge de la colònia anglesa de Palma de Mallorca o de Pollença. Per acabar de pagar els paletes va escriure la novel.la Jo, Claudi. L’èxit televisiu, 40 anys més tard, ja el va agafar amb la mirada i la