9 de set. 2017

Caminada dialogant fins el melic del món, a Pedrinyà

L’autèntic mèlic de l’Empordà, considerat com un món, és a Pedrinyà. Es tracta d'un nucli de 9 habitants agregat al municipi de la Pera, que en té 450 (no confondre amb l’altre Pedrinyà, agregat al municipi de Crespià, al Pla de l’Estany). Admeto que el consens sobre aquest rang del Pedrinyà empordanès pugui ser relatiu, però en aquesta vida tot és relatiu. Si els incrèduls arriben a Pedrinyà passejant a peu pels camins de la vall de la Pera en companyia d’algun amic dialogant i socràtic, com jo he fet amb Miquel Bofill, ho entendran sense dificultat. Vam començar a caminar sota un cel que la tramuntaneta deixava net com una patena i tonificat com un desig adolescent. Els camins de la vall de la Pera tenen fama merescuda de petit

8 de set. 2017

Vergonya i vituperi: al mirador del Pedró de Pals ja no s’hi mira res

El nucli medieval del Pedró de Pals va ser una de les primeres restauracions històriques d’aquesta mena a l’Empordà, gràcies a la iniciativa del doctor Jaume Pi i Figueras, nascut a Pals i cap del servei de Cirurgia de l’Hospital de Sant Pau barceloní. L’eminent cirurgià es va construir a partir del 1946 al nucli antic del poble natal una àmplia residència secundària i va voler que es restaurés el conjunt medieval del voltant, aleshores molt decaigut pel trasllat de la majoria de la població cap al nou eixample a peu de la carretera. La idea va ser secundada per l’alcalde i constructor Pere Servià Cantó i les subvencions de la Diputació de Girona. Un cop empedrats els carrers, restaurades quatre torres de l’antiga muralla i l’església de Sant Pere amb el

7 de set. 2017

La Venus del milió de francs col.locada a la Llotja de Perpinyà

La Venus de l’escultor nord-català Aristides Mailol, col.locada a una alçada temptadora davant la rambla de la Llotja de Perpinyà, sempre ha estat diana de facècies i grafitti gargotejats amb nocturnitat. Per evitar-ho, els tècnics municipals van tenir la brillant i inútil pensada de rodejar l’estàtua amb poderosos cactus punxencs, que és com apareix ara. S’alça davant de l’edifici històric més valuós de Perpinyà, el do de pit del gòtic civil català que és la Llotja de Mar. Perpinyà era la segona ciutat en dimensions poblacionals de Catalunya quan la Llotja va començar a construir-se el 1388, en un estil gòtic similar a les de València i Palma de Mallorca. Eren el centre de contractació del tràfic marítim que nodria la riquesa de les ciutats. Als dos extrems de la petita rambla de la Llotja, amb les taules de cafè desplegades, s'alcen sengles estàtues d’Aristides Maillol, la Venus i la Mediterrània al pati de l'Ajuntament. Són les millors fites que podia tenir. La vida
acaba sempre per imitar l’art i avui s’identifica amb Maillol una determinada silueta de dona. A la mort d'Auguste Rodin l’any 1917, Maillol va entrar al seu període de glòria com a primer escultor monumental francès, que equivalia a la primacia mundial. Combinava

5 de set. 2017

Grans cases del mar de Begur canvien de mans, no sé si d’ànima (i 2)

Vaig mirar durant molts anys aquesta casa Cruïlles del Port d'Esclanyà com un símbol, ja fos en visió frontal des del port begurenc de Fornells o de més a prop, quan passejava als seus peus gràcies al fabulós i humil camí de ronda que serpenteja el litoral a partir la platja veïna d’Aiguablava. Poder-ne visitar l’interior em va costar més. Encara no hi havia entrat quan li vaig dedicar un capítol del meu llibre del 1994 Grans hores de la Costa Brava amb la història de la finca i de la casa. Finalment m’hi va rebre Santiago de Cruïlles i vaig comprovar que els espais interiors de la casa –1.000 m2 sota sostre-- responien perfectament a la imatge externa tan singular. Santiago de Cruïlles de Peratallada i Bosch, baró de Cruïlles i marquès de Castell Torrent,

4 de set. 2017

Grans cases del mar de Begur canvien de mans, no sé si d’ànima (1)

La vista aèria de la foto adjunta no fa del tot justícia a un dels racons més bonics del país quan es recorre a peu pla pel sinuós caminet de ronda que serpenteja el penya-segat i rodeja la cassola del mar de Begur. Però la imatge em servirà per parlar de la Casa Rosa que es contempla a primer pla, una de les més agraciades i carregades d’història, que s’acaba de traspassar a un nou propietari. Era una senzilla construcció de de dos pisos utilitzada per pescadors durant l’estiu, arrecerada de tramuntana. El propietari begurenc Francesc Font i Pi havia emigrat el 1889 a Puerto Rico i la posava a lloguer. El 1917 s’hi va instal.lar en condicions precàries

1 de set. 2017

Els sumeris ens visiten aquesta tardor, ocasió per conèixe’ls

La gent es fa més o menys una idea del que van representar les civilitzacions egípcia, grega i romana. En canvi els sumeris de l’antiga Mesopotàmia són els grans oblidats, malgrat que sense els seus anteriors progressos ni la civilització egípcia ni la grega ni la romana no haurien arribat on van arribar. Aquesta tardor es podrà reparar el buit en alguna mesura. La Fundació Miró barcelonina dedica, amb algun efecte sorpresa, una exposició a la influència de l’art sumeri en artistes d’avantguarda com Miró, Giacometti, Henry Moore o De Kooning. El primer inconvenient que els antics sumeris han de superar en la mentalitat d’avui és la dificultat per situar geogràficament la gran regió de Mesopotàmia. El segon, les etapes enfrontades d’aquella primera

31 d’ag. 2017

La branca siciliana dels Cruïlles, el compositor Bellini i l’amant D’Annunzio

La casa natal convertida en museu del cèlebre compositor d’òpera Vicenzo Bellini a Catània és el Palazzo Gravina-Cruyllas, a la cèntrica cantonada de la Piazza San Franceso i la Via Vittorio Emanuele II. Es tracta d’una branca del llinatge català dels Cruïlles, que adopta el nom del seu domini originari al Baix Empordà. Com és sabut, Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, va ser el primer president de la Generalitat de Catalunya del 1359 al 1362, nomenat per les Corts catalanes a Cervera durant el regnat de Pere III el Cerimoniós. Els historiadors i els heraldistes no han desfet fins ara la troca del seu parentiu concret amb Joan de Cruïlles,

29 d’ag. 2017

La pornografia bancària s'exhibeix sense cap rubor


El sector bancari manté un costum pornogràfic: publicar cada sis mesos el balanç de beneficis del semestre anterior. Puntualment a finals de juliol, el tercer banc en dimensions del país informa que ha tingut un benefici de 839 milions d’euros (31,6% més que durant el mateix període de l’any anterior) i el primer grup bancari 3.616 milions (+24%). Dubto que cap altre sector econòmic legalitzat acumuli, semestre rere semestre, increments de beneficis d’aquest gruix. El partenaire del costum pornogràfic són les seccions d’Economia dels diaris

28 d’ag. 2017

Salvem el campanar de Cotlliure o, més aviat, salvem Cotlliure

Posar la foto del campanar de Cotlliure sempre estimula la mirada i afavoreix el culte espontani a la bellesa. El diari perpinyanès L’Indépendant li dedicava dissabte la portada amb la crida: «Salvem el campanar de Cotlliure». A l’interior titulava amb esperit republicà a tota pàgina: «Crida al poble per preservar la màgia del campanar de Cotlliure». Anunciava la creació d’una Associació Internacional del Campanar de Cotlliure per recollir aportacions de mecenatge, encara que l’administració pública sigui la responsable de planificar i realitzar les obres. Calculen que caldran uns 100.000 € anuals durant una dècada. Fa molts anys que es parla

26 d’ag. 2017

L’Atenes de Pèricles va unir democràcia i bellesa per prestigiar-se

Atenes no és només la de l’antiguitat. L’apogeu de Pèricles ocupa tres dècades d’un total de tres mil.lenis de la ciutat, però aquelles tres dècades del segle VI aC van quedar marcades pel seu invent de la democràcia. L’esforç dels atenencs per defensar-se i prosperar intentava evitar la guerra interna mitjançant les bones lleis posades al dia i fetes respectar. Entre els anys 621 i 508 aC van nomenar consecutivament tres àrbitres, mitjancers, legisladors, magistrats o arconts amb poders reguladors: Dracó --el de les lleis draconianes--, Soló i Clístenes. No sempre se’n sortien. Les tensions internes solien produir-se al si de l’aristocràcia dels eupàtrides o bé entre aquestes famílies propietàries de la terra i els pagesos, artesans i comerciants. En definitiva, entre rics i pobres. Els equilibris socials derivats de cada reforma

25 d’ag. 2017

Em llevo amb gana: vaig a esmorzar al mercat de la Boqueria

A la rehabilitada plaça de la Gardunya, darrere de la Boqueria, el bar-restaurant de sempre hi té  terrassa parada, amb horari matiner de cuina adaptat al del mercat. Ahir hi vaig esmorzar a primera hora uns ous ferrats ben fets: la clara voltada de la gargantilla daurada i cruixent, el rovell quasi cru, sense quallar. Els vaig acompanyar amb uns mongetes seques. No eren del ganxet ni de Santa Pau, però ho dissimulaven honestament amb el pensament maliciós de l’all i julivert del refregit. El pa era acabat de fer. A aquella hora, a la terrassa hi imperava a una pau difícil d’imaginar. El grau d’hospitalitat del lloc és important, determina la disposició a gaudir-ne. No es tracta de confort material ni encara menys de luxes (conec antres humilíssims,

23 d’ag. 2017

Tornar a riure amb aquell Grup de Bloomsbury empordanès, en homenatge

Els articles necrològics que va merèixer la mort de l’historiador de l’art Frederic-Pau Verrié el mes de febrer d’enguany, als 96 anys, em van semblar eixuts a l’hora de parlar d’una persona que recordo pel sentit de l’humor de savi xerraire, potser perquè el vaig tractar fora de les tribunes oficials, en l’esfera privada d’un tercet de jubilats brillants i divertits, una mena de petit Grup de Bloomsbury format al seu costat per l’arquitecte Enric Tous i la crítica d’art Maria-Lluïsa Borràs, tots tres divorciats i ara ajuntats pels caps de setmana que compartien a l’Empordà. Maria-Lluïsa Borràs tenia casa amb mirador al casc històric d’Ullastret, que Tous havia rehabilitat. En canvi la casa antiga que en aquell

22 d’ag. 2017

Editorial Gavarres: el localisme atractiu i de qualitat

Els dies més calorosos d’aquest mes d’agost m’he ofert unes tranquil.les vacances a la fresca de les espaioses i plàcides naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya. He volgut repassar pàgina a pàgina i prendre notes dels 31 números publicats fins ara de la revista semestral Gavarres, els 22 números de la seva germana Cadí-Pedraforca, els 19 números de les Garrotxes i els 17 d’Alberes. Són les quatre revistes que publica l’Editorial Gavarres de Cassà de la Selva, dedicades a temes locals amb un plantejament innovador i un disseny atractiu, fruit de la iniciativa del dissenyador i editor Àngel Madrià. Ho he volgut fer perquè representen una enormitat d’informació recent que no trobo enlloc més, una mina de descobertes sobre la realitat local del país d’avui que no apareix als diaris amb aquest detall, amb aquesta visió moderna del localisme. Cada número semestral de les quatre revistes, amb format de llibre il.lustrat, és una petita enciclopèdia viva de personatges anònims entrevistats, d’elements del patrimoni revisitats, de paisatges vistos amb ulls d’ara, de memòria oral i fotogràfica conservada, d’oficis reexplicats pels protagonistes. L’any 2009 ja van merèixer el premi a

21 d’ag. 2017

L’última llibertat, la grandesa nua de les aigües termals de Dorres

Pot semblar per la foto de crucificat aquàtic ajagut que m’han sorprès en una situació d’abandonament i placidesa immòbil. Però en realitat, estirat i en emulsió, em sentia més dret que mai. Impàvid en aparença, pletòric pell endins, més afermat que no estovat, assuavit i temperat que no prostrat, colpit i no gens tombat. "No-Tinc-Por". D’establiments d'aigües termals --que els romans ja van imposar com a costum civilitzat-- n’hi ha arreu d’aquest país i dels altres. Però banys termals espontanis a l’aire lliure com aquests de Dorres, a la Cerdanya, en queden ben pocs. La bassa termal de Jafre (Baix Empordà) s’ha vist violentada per un projecte immobiliari abandonat a mig construir, la de Fontcalda de Gandesa (Terra Alta), al congost del riu

19 d’ag. 2017

Tres places de Roma: ramblejar a l’escalinata de Piazza Spagna (i 2)

Roma deu ser la ciutat de fora que estimo des de fa més temps. De tant en tant hi torno per retrobar amics (si no estan ocupats), per ramblejar al llarg de la monumental escalinata barroca de Piazza di Spagna (si no està en obres) per seure a prendre un o dos amari a la terrassa del bar de Piazza Farnese (si no és tancat) i mirar passar l’aire de la vida mentre jugo mentalment als daus amb els records: alguns fútils, altres exquisits i fragants com una ofrena als déus que no diuen mai res. Roma és una ciutat de places que se senten estimades, compreses, reconegudes, mentre es marceixen lentament amb la fe posada en algun futur, com un edifici de la memòria contra el temps que ho voldria

17 d’ag. 2017

Tres places de Roma: l’Ara Pacis reviscuda (1)

El centre urbà de la Roma imperial es troba des de fa més de vint segles al mateix lloc que el centre urbà de la ciutat d’avui. L’encavallament, la manera de cohabitar entre la història i el present és un dels atractius de la Urbs. Un punt precís d’aquesta cohabitació és l’Ara Pacis, el cèntric monument dels segle I aC recobert l’any 2006 per l’arquitecte modern Richard Meier, l’autor del blanc edifici barceloní del Museu d’Art Contemporani (MACBA) al Raval. La victòria de Richard Meier ha estat que aquest racó apartat a la vora del riu Tíber, dominat per una circulació automobilística densa i excloent, s’hagi convertit gràcies a la seva intervenció en una plaça agradable per a la gent. Davant d’això, les dades històriques del monument passen a un segon

16 d’ag. 2017

L’essència del vell camí d’Ermedàs contra vents, xalets i marees

Ara el meu fill petit és més alt que jo, ha acabat la carrera i el màster i ha trobat una feina mileurista com qui troba un tresor. Però quan encara aprenia a caminar i el portava en el seu cotxet a fer la passejada de la tarda des de Calella de Palafrugell, solíem anar a veure les vaques de can Tibau al camí vell d’Ermedàs. Ahir hi vaig tornar a passar i les vaques encara hi són, multiplicades. Deu ser l’última explotació ramadera en activitat en ple empori turístic, a un tir de pedra de la platja, al “triangle d’or” de l’Empordà Petit. Segons el recorregut del dia, també podíem anar a veure unes altres vaques que pasturaven a la pujada de l’alzinar de “sa carretera veia” entre Calella i Palafrugell, a tocar del recinte del càmping La Siesta. Aquests ja eren animals

15 d’ag. 2017

La inaudita sensualitat oriental de Cleòpatra, fantasia i realitat

L’any 2001 el Museu Britànic va dedicar una gran exposició a Cleòpatra, amb debat inclòs sobre el tema de la bellesa femenina, més concretament la mítica capacitat de seducció d’aquella reina egípcia sobre dos governants romans, Juli Cèsar i tot seguit Marc Antoni. L’egiptòleg francès Jean Yoyotte, autoritat mundial en la matèria, s’ha alçat contra la versió recollida pel novel.lista d’èxit Chistian Jacq sobre la lletjor de Cleòpatra, la qual permet alimentar fantasies més calentes sobre els seus altres elements inaudits de seducció. El debat continua. El catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili, Joaquín Ruiz de Arbulo, manté en el recent i excel.lent llibre, malgrat el títol reductor de Roma explicada als joves (i als no tan

14 d’ag. 2017

No sabem on són l’illa de Guam ni les muntanyes del Rif

La fanfarronada del dictador de Corea del Nord d’amenaçar amb armament nuclear l’illa de Guam, petit territori dels Estats Units enmig del Pacífic, no només ha provocat l’escalada d’amenaces de represàlia. També ha permès comprovar que la majoria de ciutadans dels Estats Units no tenen ni idea d’on es troba aquesta seva possessió insular. Alguns la situen just per damunt del Canadà. Això no hauria d’alimentar més del compte l’habitual mofa sobre les limitacions en geografia general dels habitants de la primera superpotència. Aquí ens passa exactament igual amb els veïns que pretenem ignorar olímpicament, malgrat les