Roma deu ser la ciutat de fora que estimo des de fa més temps. De tant en tant hi torno per retrobar amics (si no estan ocupats), per ramblejar al llarg de la monumental escalinata barroca de Piazza di Spagna (si no està en obres) per seure a prendre un o dos amari a la terrassa del bar de Piazza Farnese (si no és tancat) i mirar passar l’aire de la vida mentre jugo mentalment als daus amb els records: alguns fútils, altres exquisits i fragants com una ofrena als déus que no diuen mai res. Roma és una ciutat de places que se senten estimades, compreses, reconegudes, mentre es marceixen lentament amb la fe posada en algun futur, com un edifici de la memòria contra el temps que ho voldria
