19 d’ag. 2017

Tres places de Roma: ramblejar a l’escalinata de Piazza Spagna (i 2)

Roma deu ser la ciutat de fora que estimo des de fa més temps. De tant en tant hi torno per retrobar amics (si no estan ocupats), per ramblejar al llarg de la monumental escalinata barroca de Piazza di Spagna (si no està en obres) per seure a prendre un o dos amari a la terrassa del bar de Piazza Farnese (si no és tancat) i mirar passar l’aire de la vida mentre jugo mentalment als daus amb els records: alguns fútils, altres exquisits i fragants com una ofrena als déus que no diuen mai res. Roma és una ciutat de places que se senten estimades, compreses, reconegudes, mentre es marceixen lentament amb la fe posada en algun futur, com un edifici de la memòria contra el temps que ho voldria
momificar tot i no hi arriba, perquè el desig vivaç i malcreient s’hi interposa i torna a envernissar la fusta dels sentiments.
A un dels aforismes del Llibre del desassossec, Fernando Pessoa sosté: “Els viatges són els viatgers. El que veiem no és el que veiem, sinó el que som”.
El primer dia a Roma sense escriure em sotja el ròssec del remordiment professional. El segon també, però ja no tant. El tercer em declaro definitivament lliure d’estimar la ciutat sense explicacions escrites, amb la llibertat dels vells amants que s’entenen amb la mirada. 
Em concedeixo la llicència de passejar i civilitzar-me a Roma sense escriure. També és una manera d’estimar-la que em ve de gust, sense retrets ni compromisos que s’acontentin de poc. Tot allò que tenim a dir-nos, després de tants anys, podem fer-ho amb els sobreentesos que hem assentat. Els arguments ja no cal repetir-los, són els mateixos. 
Escriure no és una funció natural, només un exercici. L’amor correspost dóna més sentit i més impuls a les coses que no les paraules. “Par tibi Roma, nihil cum sis prope tota ruina”. Res com tu, Roma, encara que no siguis més que ruïna.

0 comentaris:

Publica un comentari