23 d’ag. 2017

Tornar a riure amb aquell Grup de Bloomsbury empordanès, en homenatge

Els articles necrològics que va merèixer la mort de l’historiador de l’art Frederic-Pau Verrié el mes de febrer d’enguany, als 96 anys, em van semblar eixuts a l’hora de parlar d’una persona que recordo pel sentit de l’humor de savi xerraire, potser perquè el vaig tractar fora de les tribunes oficials, en l’esfera privada d’un tercet de jubilats brillants i divertits, una mena de petit Grup de Bloomsbury format al seu costat per l’arquitecte Enric Tous i la crítica d’art Maria-Lluïsa Borràs, tots tres divorciats i ara ajuntats pels caps de setmana que compartien a l’Empordà. Maria-Lluïsa Borràs tenia casa amb mirador al casc històric d’Ullastret, que Tous havia rehabilitat. En canvi la casa antiga que en aquell
moment van comprar en comú Verrié i Tous al poble de Cruïlles, prop de la Bisbal, encara ho tenia tot per reformar.
Se’n van enamorar perquè és “un poble que porta dièresi”, deien. El propietari per herència familitar era un exiliat anarquista que s'havia convertit en alcalde de la població francesa d'Hyères, fins on van haver d'anar per formalitzar la compra, com explica Tous al seu llibre L'arquitectura i la vida.
Frederic-Pau Verrié també era arqueòleg. Això va suposar un llarg alentiment de les obres de reforma de la casa, al subsòl de la qual va voler excavar prèviament, per a desesperació de Tous i els amics comuns. Era un home de trajectòries llargues, de curiositat en totes direccions. 
La meva dona i jo proveníem d’una generació diferent, però ens havien afillat amb una simpatia encomanadissa, irreprimible, gratificant. Segurament perquè la diferència generacional, més que distanciar-nos, ens divertia. I perquè els escoltàvem amb fruïció. 
Verrié, Tous i Borràs tenien bona memòria i eren un pou de coneixements, d’experiències i facècies, cadascun per separat i encara més col.locats junts. Els aperitius, les sobretaules, les passejades resultaven inesgotables, no s’acabaven mai i no paràvem de riure. 
Frederic-Pau Verrié va mantenir fins al final una relació sentimental amb Itàlia que donava peu a continus desplaçaments, notícies, lliçons, anècdotes. Només per sentir-lo parlar d’Itàlia, a l’època que jo la descobria amb avidesa, valia la pena parar atenció al cabal de la seva facúndia. 
La seva novel.la Giorgione a Castell Margarit, publicada als 90 anys, transcorre a Itàlia. Quim Nadal va ressenyar-la: “Hi apareix també el seu esperit juvenil, la seva passió indòmita, la seva vitalitat imparable. La novel·la és una gran història d'amor en la qual s'encavalquen unes relacions clandestines entre Clàudia i un jove professor que troben en el castell el refugi perfecte i romàntic per a la seva relació passional. Transitem del gust i l'art italians a la mitologia grega al fil d'una troballa excepcional, una presumpta Venus del Giorgione” (El Punt-Avui, 28-1-2012). 
L’any 2010 Josep M. Muñoz li va fer a la revista L'Avenç una llarga entrevista biogràfica amb el títol “Frederic-Pau Verrié, la fe en les coses petites”, com també una altra el 2013 a Enric Tous. A cap de les dues no s'hi parla d’aquell innocent “falansteri” de Cruïlles. Aquí, a diferència de França, els aspectes privats dels personatges culturals es veuen recoberts tot sovint per un vel del puritanisme.
L’arquitecte Enric Tous podia semblar el més circumspecte, només semblar-ho. Coneixien de dintre els cercles socials del país, dels quals formaven part activa però crítica. Eren persones de criteri lliure. Per donar qualsevol discrepància per entesa, Verrié solia repetir-nos: “Alguns voldrien sotmetre’m a la comissió de disciplina interna del PSC, però obliden que jo la presideixo”... 
Maria-Luïsa Borràs ens va deixar el 2010, als 79 anys. Enric Tous ho ha fet dos mesos després que Verrié, als 92. He esperat un temps per evocar aquell vessant privat, per tornar a riure amb ells, en homenatge.

0 comentaris:

Publica un comentari