25 de gen. 2012

El cas Millet i "l’omertà" catalana

Fèlix Millet
L’escàndol del cas Millet, el qual va esclatar arran del primer escorcoll al Palau de la Música el 23 de juliol del 2009, no és només que l'encausat continuï en llibertat després d’estafar pressumptament a la institució 35’3 milions d’euros, segons xifres de l’Agència Tributària, dels quals 5’9 milions potser haurien anat a parar a tracés d’ell a Convergència i Unió en comissions il.legals de fins el 4 % abonades per la constructora Ferrovial per les obres públiques que li eren adjudicades pel govern d’aquesta coalició a la Generalitat durant l’etapa pujoliana. 
L’escàndol del cas Millet és que continuïn dient que serà molt difícil saber la veritat i que val més no intentar-ho. Ja es ben curiós que s’acabi de publicar el llibre

Fèlix Millet, el gran impostor (Angle Editorial), del periodista d’El Punt Avui Jordi Panyella, i que comenci dient: “Mai ningú no podrà arribar fins l’últim racó de la trama; hi ha massa parets infranquejables, massa boques tancades, massa interessos no confessables, massa comptes corrents dins i fora del país per on es perd el rastre de més de 24 milions d’euros que, segons els càlculs parcials, s’han esfumat de la primera institució cultural de Catalunya”.
D’aquesta confessió d’impotència o de silenci se’n diu en llenguatge mafiós universal omertà. Pasqual Maragall es va referir en diverses ocasions a l’omertà catalana, la qual va conèixer de prop durant la seva carrera política, alhora que etzibava a Artur Mas en la sessió plenària del Parlament el 24 de febrer del 2005: “Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%”... 
Quan el maig del 2007 el director de la revista L’Avenç, Josep M. Muñoz, li va preguntar en una entrevista en què pensava aquell dia, Maragall contestava: “Això del 3 % venia de lluny i era en boca de molts empresaris. Recordo fins i tot que Florentino Pérez havia insinuat en un programa de televisió que la raó per la qual les seves empreses no havien treballat pràcticament a Catalunya podia tenir relació amb aquell famós percentatge. Que possiblement era més alt i tot”. 
Al llibre del 2002 Els orígens del futur, ja escrivia Maragall: “Ara la burgesia catalana assisteix --presideix i tot-- els aniversaris de la fundació de Comissions Obreres o del PSUC, però encara regeix en el seu si una omertà, un llibre d'estil no escrit, en virtut del qual algunes coses no es poden dir en l'acció política”. 
Al llibre posterior Espíritu federal (Escritos políticos), afegia el 2009: “Potser haurem de sacrificar aspectes aparents de la qualitat (una certa privacitat tranquil.la de l’anomenat “assossec” mediàtic) si és el preu d’una vivacitat mediàtica i política més gran. L’omertà sempre ha estat confortable, però a la llarga resulta tràgica”. 
Després de dos anys i mig d’instrucció judicial i de convulsió ciutadana pel caràcter de l’estafa, encara no en sabem res del cert i, al damunt, ens auguren que no ho sabrem. Això m’ha portat recordar les al.lusions de Pasqual Maragall a allò que ell qualificava d’omertà catalana, de vegades amb la manera oblícua a què obligaven les circumstàncies i altres vegades amb un rampell directe. Les seves paraules van semblar gruixudes, fora de lloc. Transcorreguts pocs anys després de pronunciades, ara ens adonem que potser va fer curt. L’omertà continua pesant com una llosa en un terreny com la gestió pública on la transparència hauria de ser bàsica, elemental, inexcusable, fomentada pels propis responsables.
Público, 25 de gener del 2012

0 comentaris:

Publica un comentari