10 de gen. 2012

Havaneres malgrat tot

Encara vaig conèixer a les tavernes empordaneses els vells cantaires d’havaneres a palu secu, com a molt amb una benèvola guitarra o un acordió. També vaig assistir a algunes de les resurreccions de vells cantaires arraconats que l’incansable Ricard Balil invitava a casa seva per escoltar-los i donar-los a entendre que el seu estil valia més del que es pensaven. Hi vaig copsar en viu que aquell gènere popular tenia una dignitat i una història, dues coses que vaig exposar a continuació en alguns llibres, articles, pròlegs, ponències i seleccions discogràfiques.


No va servir de gaire. El nou gènere estival de les havaneres d’escenari va continuar vivint de la rifeta turística i dels seus baixos costos de programació. Després de cinc dècades de l’etapa d’escenari, el balanç creatiu del gènere és limitat, llevat d’honroses i conegudes excepcions.
Dintre d’aquest panorama la revelació és Sílvia Pérez Cruz, que també vaig veure debutar en la seva adolescència a les cantades espontànies empordaneses, secundada pel pare Càstor Pérez a la guitarra i per les lletres –i el cuc artístic-- de la mare Glòria Cruz. Naturalment, ella es va desmarcar de seguida del llegat patern, però sap d’on ve i a mi em deixa pensar que tantes cantades han donat algun fruit de creativitat a bastament reconeguda dalt de l’escenari.

Al vídeo: Castor Pérez i Sílvia Pérez a la sala de prendre del Fraternal palafrugellenc, el vell casino federal, interpreten l’havanera Veinte años, de María Teresa Vera.

0 comentaris:

Publica un comentari