23 de gen. 2012

Les patacades de Dionís Baró a Cadaqués

Dionís Baró cantant patacades
Diverses localitats catalanes celebren el 20 de gener l'aplec de Sant Sebastià. És una data generalment favorable, al litoral, a plàcides minves de gener i a tramuntanades radiants i benvolents als redossos. "Per Sant Sebastià, tramuntana a l'Empordà". La dita es va verificar del tot l’últim 20 de gener. Va ser un dia de sol gloriós, esmaltat a partir de migdia per la tramuntaneta.
Al pedrís de l'ermita cadaquesenca de Sant Sebastià, de propietat particular a la falda de la muntanya del Pení, hi puja aquell dia la cobla, s'hi ballen sardanes hivernals desentumidores i s'hi escolten els cants improvisats de les
patacades. Un cop feta la collita de la temporada turística, els cadaquesencs s’hi apleguen com per tornar-se a comptar.
L’ermita lluu per la blancor aïllada a mig aire de la muntanya esquistosa del Pení. S’hi arriba per la pista forestal que serpenteja durant prop de cinc quilòmetres. Des dels seus 400 m d’altitud ofereix una panoràmica enlluernadora de Cadaqués, els dos fars i el cap de Creus. La tanca metàl.lica del camí és oberta aquest dia. L’actual propietari, Sebastian Guinness, rep tothom vestit de perfecte irlandès, abans que centenars de cadaquesencs s’escampin per les feixes de pedra seca del seu bosc molt ben mantingut d’alzines sureres a preparar les brases del dinar.
L’ermita consta d'una nau amb planta de creu llatina, absis semicircular i campanaret d'espadanya, en annex a la residència. Va passar a mans privades arran de la desamortització dels béns eclesiàstics el segle XIX. Salvador Dalí va tenir intenció de comprar-la quan era propietat de l’industrial Miquel Hostench Bordas, els anys 1940, sense consumar-ho.
L’acabaria comprant Jonathan Guinness, acabalat i excèntric hereu del títol familiar de baró de Moyne i de l’empresa cervesera multinacional, de la qual va ser director no executiu del 1960 al 1988. El 1964 es va casar en segones núpcies amb Suzanne Lisney, amb qui va compartir la residència d’estiu a aquesta ermita cadaquenseca. Tindrien dos fills, Sebastian i Daphne Guinness, nascuts a Londres el 1964 i el 1967. Un cop divorciats, Suzanne Lisney va mantenir el nom de lady Moyne i la residència a l’ermita cadaquesenca de Sant Sebastià, fins a la seva mort esdevinguda en aquesta propietat el 2 d’octubre del 2005.
La festa s’obre amb el tritlleig de les campanes de l’ermita i la missa apinyada al seu interior. L’ofici conclou amb el cant col.lectiu dels goigs de Sant Sebastià, com un himne del poble, d’un origen molt ben detallat al revers de la lletra per l’historiador Pep Vila. Continua a l’atri amb tres sardanes concorregudes. Tot seguit la gent es desplega per dinar a les feixes dels voltants. Aleshores el bosc emet entre les fulles vibràtils de les alzines quasi tanta fumera com el Vesubi, per les desenes de focs damunt dels quals cada colla prepara els seus arrossos, les costelles o les xuies.
Les patacades s’entonen havent dinat, amb el combustible renovat de l’àpat, l‘allioli i el vi. Són una corranda pròpia de Cadaqués, ballada en cercle, amb quartetes de versos satírics rimats de manera improvisada. El cantador recita la patacada acompanyat per tots els aquells el volten en rotllana, fent sardana. Després de la quarteta, afegeix com a repicó:

Ella em punteja, em punteja,
ella em punteja a peu pla.
Porta sibilles de plata,
porta sibilles de plom.
Qui la ballarà més bé?
Jo i el pare,
jo i el pare.
Qui la ballarà més bé?
Jo i el pare
i en Peret.
Si en Peret no vol ballar
garrotades, garrotades,
si en Peret no vol ballar
garrotades hi haurà!

I hi són entre els participants de la rotllana, encara que menys contundents que abans. Tot sovint les patacades tenen regust picant:

Una figa per ser bona
ha de tenir tres senyals:
sequellona, colltorcida
i pessigada p'es pardal.

Ai mare si aneu a dalt
baixeu-me sa ganiveta:
que me vull tallar es pardal
que me surt de sa bargueta.

La xicota que jo volia
no era bona per casar
el que jo li demanava
no m'ho va voler donar. 

A sa muntanya des Pení
una dona collia olives
i de tant vent que feia
li aixecava les faldilles.
Un home que la va veure
badava com un badoc.

Com que no portava calces
se li veia tot s'abricoc.

D'altres fan referència a l’actualitat local:

Alcalde i regidora
una foto els hi faria,
els posaria un bon marc
i després els penjaria.

Fa anys que hi destaca el cantador cadaquesenc Dionís Baró Nofre, convertit en una esperada comparescència. La festa acaba quan tothom baixa fins el poble i s’hi ballen tres sardanes més, l’última de les quals és sempre l’extraordinària “Cap de Creus”, del mestre cadaquesenc Rafael Cabrises (1888-1950). Molts no podem deixar de tal.larejar la inspirada lletra que Joaquim Gay va posar a aquesta sardana:

Cadaqués, bell Cadaqués, 
de la costa empordanesa 
n’ets el més plàcid recés. 
Portixol bonic que mires cara al sol ixent. 
Llumener del món antic, 
per sempre visca Cadaqués 
per tradició de nos amb nos. 
Que rica i manyaga n’és l’hora de l’amor 
si s’encén una espurna d’il.lusió en el cor; 
que les flores perfumen la il.lusió joiosa i 
amb tristor i recança l’ombra del record. 
L’amor és ànsia mai decandida 
d’un breu miratge que ens fa somniar. 
Quan la meva enamorada encara n’era fadrina 
va donar-me una besada en el Sol de l’Engirol. 
I el record dels seus petons és el goig i regalia 
d’aquesta terra encisada que omple tot sa meua vida. 
Un aire en tenia d’escarquillada, 
la cara aixurida, el peu polidor, 
era una nina, flairosa aimada, 
amb ullets d’àngel i els cabells d’or. 
Cap de Creus, roquisser ennerat 
pels bruels del vent i el trapeig del mar, 
tens al Pla de sa Brama arrel 
que amb coral i alguer el Pirineu plantà. 
Ets de Déu l’encunyat somrís 
quan un jorn et féu paradís 
i creà Portaló, sa Freu, Culleró, Culip, Portlligat! 
Cadaqués, dolça estimada, n’ets i seràs la pubilla 
que agruma totes les gràcies: 
jo et duc dins de l’ànima, oidà!

Ecos de la jet set
Daphne Guinnes, la filla de l’última propietària, passava els estius a Cadaqués. Ara s’ha convertit en cèlebre milionària i musa de la jet set internacional, titllada de “lady Gaga de la moda”. El Fashion Institute of Techonology de Nova York li va dedicar una exposició el 2011 i la revista Vogue dues portades. Als 19 anys es va casar amb Spyros Niarchos, hereu de l’armador grec, del qual se’n va divorciar dotze anys més tard amb una assignació de 40 milions dòlars, la qual es venia a sumar a la seva pròpia fortuna familiar.
Segons la premsa especialitzada, manté una relació sentimental amb el filòsof francès Bernard-Henry Levy, casat amb la model, cantant i actriu Arielle Dombasle. En una entrevista al Harper’s Bazaar de febrer del 2011, Daphne Guinness declarava a propòsit de BHL: “He intentat ser el més elegant possible. Però quan les coses són reals, cal protegir el més valuós. He is quite obviously the love of my life”. Alhora publicava al seu Twitter les fotos de les vacances compartides amb el conegut pensador francès.
Daphne Guinness i BHL no van aparèixer a les patacades cadaquesenques, a l’ermita on ella estiuejava i on la seva mare va viure fins al final. L’absència va passar desapercebuda.

1 comentari:

  1. Saps molt de la història de Cadaqués. L'Empordà t'agrada; ja ho sé. A mi també. Estic amorosament "atramuntanada".

    I de L'Escala...?. Què en saps?
    És un poble que té molt a dir. Conèixes la riquesa del seu Alfolí?. I què en saps de l'emigració dels seus pescadors a ultramar?. I de les dues petites esglèsies romàniques quines pedres ruïnoses vigilen l'entrada al poble?. I de la bellesa dels seus masos?
    És veritat que ja no té cap ermita. Potser perquè fou (és) un poble molt tel.lúric, tot i ser pescador i mariner. I molt savi.

    Marina

    ResponSuprimeix