14 de febr. 2012

Vinga, celebrem la diada de Sant Valentí!

Avui, celebració de Sant Valentí, he recordat de cop un fragment del meu dietari Alguns rastres marcats a la neu (La Magrana 2007) que parla precisament d’això: “Cada vegada em sorprèn més la freqüència amb què novel.les i pel.lícules giren al voltant del triomf de l'amor, en una proporció poc ajustada a la realitat, potser com a efecte compensatori i evasiu, com a utilitat pavloviana de la ficció. Resulta molt difícil obrir una novel.la o entrar a una sala de cinema sense entomar una història d'amor que venç totes les dificultats i arriba a allò que semblava impossible o si més no improbable: la prodigiosa senzillesa de poder estimar i ser estimat amb un mínim de serenitat i de futur. Diuen que l'amor és inventar-se l'altre i millorar-lo, diuen moltíssimes coses de l'amor. 
A una de les entrevistes concedides al moment de complir els seus rumbosos cent anys, Pepín Bello declarava: 'El millor de la vida és l'amor, l'única cosa veritablement gran. L'amor és diferent de la vida, és millor'. Les seves paraules eren una manera elegant d'apuntar la importància de la qüestió sense desentranyar-la ni mica. L'aportació d'aquest estret col.laborador de la Generació del 27 a la Residència d'Estudiants madrilenya (Lorca, Dalí, Buñuel, Alberti, Ochoa) és precisament l'elegància discreta amb què ha capejat els cents anys d'aventura, sense deixar mai de ser-hi.
A la vida real, entrar a la intimitat d'una altra persona i conviure amb ella acciona sovint un mecanisme d'idealització que no acabo d'entendre i que desemboca amb tremenda facilitat en la decepció. Sóc partidari de l'enamorament sense límits, però el fet no depèn de la predisposició ni de les preferències, sinó de les oportunitats que reserva l'atzarosa fortuna. També depèn de l'estat d'endreça dels sentiments de cada persona o, en sentit invers, del desordre mental i sentimental que arrossegui. L'experiència acumulada ajuda o bé destarota, segons el grau de digestió en què es troba.
Arribats a un cert nivell de maduresa, trobar de nou un cert nivell de sintonia íntima amb un congènere em sembla prodigiós, en el sentit d'altament infreqüent. Quan l'he trobat he tendit a valorar-ho, no pas a idealitzar-ho. No li he demanat la lluna en un cove, només que ens sentíssim còmodes i afortunats mirant la lluna plegats, cadascú amb els seus ulls.
Jo crec en els miracles, sense perdre de vista l'escassa freqüència amb què es produeixen. No els demano que siguin fabulosos, només miracles terrenals, inevitablement imperfectes, macats per algun defecte venial, algun bony. El miracle de l'amor rau en la sintonia inesperada, comprovada i materialitzada, no pas en la insalvable distància que el separa de l'ideal. Altres persones prefereixen ofegar la seva vida sentimental en els evasius efluvis de l'ideal, per això quan els miracles s'encarnen els neguen credibilitat.
Jo crec en els miracles, encara més quan es produeixen. Altres deixen de creure-hi quan es produeixen, com si perdessin la gràcia inabastable. En realitat no hi havien cregut mai, jugaven a l'engany, a la complaença de la confusió, al ressentiment orgànic, al bla-bla-bla”.

0 comentaris:

Publica un comentari