Durant les meves travesses de la pampa argentina acostumo a aturar el cotxe a qualsevol boliche de carretera que ostenti el rètol de “Choripán”, el tradicional entrepà de botifarró de carn a la brasa, el meu estimat “chori”. Per menjar-lo requereix just el temps d’estirar les cames, ensumar el perfum de l’aire i fer al paisatge una ullada devocional. En una ocasió, mentre mastegava el tradicional bocata austral fent quatre passes desentumidores al voltant del cotxe, una vaca se'm va acostar i em va recitar amb un aire de confidència: “Por caminos solitarios yo me puse a caminar, por fuera nada buscaba pero por dentro, quizá”.
Després de pronunciar l’última paraula, el bòvid va deixar transcórrer uns instants de recolliment. Tot seguit em va preguntar
a boca de canó: “Saps d’on venen aquests versos?”. Ignoro el motiu pel qual aquesta vegada no vaig vacil.lar a contestar-li, com impel.lit per un ressort, potser per culpa de la meva vella inclinació a deixar-me seduir pel cant de sirenes argentines: “Sí, és clar que ho sé. Són del tema “El cielo está dentro de mi”, d’Atahualpa Yupanqui”.
Em vaig acabar de menjar el choripán, deixant la vaca amb la paraula a la boca, tot pensant que probablement no toparia amb la impertinència de cap altre exemplar loquaç al llarg del meu trajecte. També aquí disminueix a marxes forçades la presència de vaques pasturant al mar d’herba. Han implantat la tecnologia feed-lot, l’engreix del bestiar estabulat en corrals i alimentat amb pinso de farinetes d’alta concentració energètica. Ara són vedells de pis, presoners d’un recinte del qual només sortiran cap a l’escorxador. La seva carn no és igual de sàpida ni tendra, el seu sabor s’ha convertit en un idealisme de gustos elementals i purs, en la polpa d’un record.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada