21 de febr. 2013

Aquest diumenge a Itàlia, el desastre d’una bellesa sense moral

Les sis lletres de la paraula “Itàlia” em desperten un viu sentiment amorós. Sóc italianòfil de primera hora, estimo intensament aquell país, li dedico amb regularitat viatges entusiastes i n’he escrit alguns llibres, però en el terreny polític Itàlia ha estat i és un desastre del qual ni els italians ni nosaltres mateixos encara no hem tret les lliçons més elementals per redreçar el futur. Es tornarà a demostrar amb les eleccions legislatives italianes d’aquest diumenge, de resultat molt esperat que difícilment canviarà res. Durant la meva joventut
Itàlia era considerada un “laboratori polític” que els aprenents de demòcrates corríem a estudiar i a respirar. Avui hem d’admetre que el principal balanç polític italià continua sent la desencisada frase lampedusiana “Cal que tot canviï perquè tot continuï igual”. Constitueix un balanç tristíssim. La inestabilitat, la corrupció, la desigualtat social i territorial presideixen la governança del país que representa la vuitena economia industrial del món i la segona manufacturera d’Europa, un país que representa sobretot la matriu de la nostra cultura llatina. La lliçó que encara no hem après és que sense una moralització real de la vida pública i de la privada no hi ha cap sortida de la crisi.
A Europa els grans corrents de pensament i de poder sempre han oscil.lat entre el Mediterrani i el nord. La reforma luterana va ser d’alguna manera una negativa germànica a pujar al carro del brillant Renaixement d’inspiració grecollatina sorgit a Itàlia. En l’època contemporània, durant tota la guerra freda l’únic país amb democràcia parlamentària de l’arc mediterrani va ser Itàlia, si fem abstracció per un instant de la porció mediterrània de França. Això no ha impedit la crisi, la fragmentació i el desprestigi dels partits democràtics italians. Entre 1946 i 1992 Itàlia va tenir 48 governs diferents i sempre va manar la Democràcia Cristiana, de virtuts ben poc cristianes, mentre el poderós PCI administrava una bona part dels organismes regionals i municipals com un aparador de la seva capacitat de gestió.
L’arribada dels socialistes de Bettino Craxi al poder va afavorir directament la naixença de l’imperi mediàtic i després polític de Silvio Berlusconi. Bettino Craxi va acabar autoexiliat a Tunísia per no sotmetre’s a la justícia, a l’escombrada higiènica del moviment de jutges Mans Netes, el qual va significar la desaparició de tots els grans partits, sotmesos a un canvi cosmètic de sigles. L’esforçada neteja judicial no va servir de res durador. Fins i tot els comunistes del PCI van arribar al govern amb Massimo d’Alema, però l’únic llegat que n’ha quedat va ser la frase llançada pel realitzador Nani Moretti al cap del govern: “Massimo, ma di qualcosa di sinistra!”. Avui la moralització dels usos de la vida pública i la privada continua sent el canvi pendent més determinant, sense el qual tota la resta es converteix, comprovadament, en la talentosa comèdia dell’arte de sempre, més concretament en l’assentat “arte d’arrangiarsi” o espavilar-se cadascú pel seu cantó sense resoldre res.

0 comentaris:

Publica un comentari