Es presenta una perla en forma de llibre: ”El viatge del gironauta”

Durant quatre anys el poeta Quim Curbet va recórrer amb paper i llapis a la mà cadascun dels 207 municipis de les comarques gironines. Va fer-ne un retrat personal, un reduït i llampeguejant esbós al natural capaç de cabre en l’espai de la columna de diari a la qual l’escrit anava destinat. Ara els ha recopilat tots en un llibre, sense variar el format humil i nobilíssim de la columna. Es titula El viatge del gironauta, i és una joia, un elogi de la força del traç del pinzell prim, un monument a la literatura descriptiva, a la capacitat fotogràfica de les paraules inspirades. Un cop escrites i publicades les columnes, el poeta ha tornat ara a emprendre el camí per presentar el llibre recopilatiu a alguns dels municipis descrits, en el marc d’una mena
de world-tour gironí que el porta amunt i avall amb la mateixa determinació del primer dia (i que de vegades reflecteix al seu envejable blog Barretedes.cat). A cada lloc invita a l’estrade un introductor diferent. Vaig voler assistir a la presentació convocada a Palafrugell, per raons de la meva pròpia geografia sentimental i perquè aquell dia l’introductor era el periodista palafrugellenc Enric Serra, que també manté un dels blogs que m’interessen (Paraulescosides.wordpress.com). Enric Serra va explicar d’entrada que es tractava d’un llibre d’instantànies, no d’una radiografia, d’una anàlisi ni d’una guia. Va dir que era un llibre de poesia visual delicada, però no flonja, i que la literatura de viatges té el mateix mèrit i la mateixa dificultat quan parla de Sebastopol com quan ho fa sobre Mont-ràs.

Va dir més coses encertades, abans de passar la paraula a Quim Curbet, el qual va deixar anar amb l’aparent intrascendència de sempre dues de les seves autèntiques perles naturals. La primera era una citació de Jules Renard, un dels mestres de Josep Pla, que al seu Journal escrivia: “La pàtria és tot allò que puc abastar un diumenge a la tarda a peu –ara diríem en cotxe, va puntualitzar Curbet—al voltant del meu poble”. La segona era de Curbet mateix, formulada com de passada: “Més que coses a dir, tinc moltes coses a explicar-me a mi mateix, per exemple el territori”. 

Després va posar un vídeo dels paisatges que el llibre retrata, mentre sonava com a música de fons la cançó de Raimon sobre un poema de Salvador Espriu “He mirat aquesta terra”, interpretada per la veu de Sílvia Pérez Cruz. Ni tan sols els il.lustres referents visuals, poètics i musicals de la filmació arribaven a fer ombra, al meu entendre, a les paraules escrites per Quim Curbet, per exemple a l’article de la pàgina 23 del llibre, dedicat a Begur. Escapçar aquí la seva columna amb una citació fragmentària seria un crim, perquè les columnes --com tantes altres coses, quan estan ben construïdes— tenen una cohesió interna, uns canvis de ritme i unes sinuositats que no es poden extractar impunement. 

El viatge del gironauta no és una enciclopèdia carregada de fotografies que es vengui a preu fort. El llibre costa 17 euros. És un dels més estimulants que he llegit últimament, una d’aquelles perles que produeix de tant en tant l’ostra de la literatura.