6 de maig 2013

L’estadi de Maracanã perd la corba que m’agradava més

Les obres de modernització del mític estadi de futbol de Maracanã, a Rio de Janeiro, que l’any vinent acollirà la final de la Copa del Món, han desvirtuat allò que m’agradava més d’aquest autèntic temple de l’arquitectura, del futbol i les “torcidas” capaces de posar el ritme més insospitat als seus ànims. Les obres han conservat la façana, declarada monument protegit, però les noves grades han alterat la gegantina el.lipsi interna de 300 metres de llarg que dibuixaven les velles, amb una elegància exempta de pilastres aparents. El fenomen de l’el.lipsi en erupció no tornarà a ser igual. L’estadi va ser construït per a la Copa del Món del
1950 i es va obrir amb un esdeveniment encara recordat com “el maracanazo”, la victòria a la final d’Uruguai contra Brasil, la victòria del “paisito” contra “o mais grande do mundo”. Aleshores s’hi encabien 200.000 persones, ara reduïdes oficialment a 80.000 seients. Maracanã continua sent, seixanta anys després, el segon monument carioca més visitat, després del mirador del Pão d'Açucar.
Rio de Janeiro disposa de quatre equips de futbol de primera divisió: Flamengo, Fluminense, Vasco de Gama i Botafogo. Cadascun posseeix el seu propi terreny de joc, però disputen alguns partits en aquest estadi municipal. Aquí es celebren els derbis més assenyalats, com ara el clàssic local Fla-Flu (Flamengo vs. Fluminense) o els partits de la selecció nacional, l'única que ha participat en totes les edicions del campionat del món i  que l'ha guanyada cinc vegades. 
Després del trauma provocat per la derrota al moment de la inauguració del flamant estadi, la tragèdia es va repetir a la següent edició del 1954. L'any de glòria no va arribar fins el 1958, o ano que não devia terminar. El Brasil es trobava en plena expansió sota la presidència de Juscelino Kubitscheck, el Mundial de futbol es celebrava a Suècia i la final la van disputar els brasilers contra la selecció amfitriona. Edson Arantes do Nascimento, Pelé, tenia tot just disset anys. Els suecs va començar marcant l'un a zero, però la canarinha els va superar amb dos gols de Vavá, dos de Pelé i un de Zagalo. 
La següent copa del món es va disputar a Xile el 1962 i la selecció brasilera va revalidar el títol enfront de Txecoslovàquia, amb el lesionat Pelé substituït per Garrincha, o anjo de pernas tortas, amb una cama més curta que l'altra i capaç de regatejar qualsevol defensa rival. Aquell mundial del 1962 el va guanyar ell quasi tot sol i l'alegria va tornar per a milions de brasilers, que aquest cop cantaven: "Não tem arroz, não tem feijão, mas assim mesmo o Brasil é campeão!".
Van haver passar vuit anys més, fins la nova victòria del 1970, en plena dictadura militar, al Mundial de Mèxic, amb la final contra Itàlia guanyada per a verdadeira máquina canarinha per 4-1. Era l'època de Rivelino, Jairzinho, Tostão i Pelé. Al Mundial d’Espanya del 1982 la selecció brasilera va patir "la tragèdia de Sarrià", eliminada per Itàlia en semi-finals al camp barceloní. Vint-i-quatre anys va trigar la quarta copa mundial del Brasil, el 1994 als Estats Units, guanyada als penaltis per la selecció de Romário, després de les pròrrogues a la final contra Itàlia. El 1998 la selecció de Ronaldo perdria la final contra França a París. La seva cinquena copa del món va arribar el 2002 al Japó, enfront d'Alemanya, amb dos gols de Ronaldo. L’estadi de Maracanã simbolitza tot això i més.

0 comentaris:

Publica un comentari