7 de maig 2013

Vull tornar a Montevideo

Em pesa a l’estómac, com una injustícia imperdonable, haver estat un sol cop a Montevideo. Aquells pocs dies em van inocular una atracció que no ha parat de créixer. Arran d’algun enèsim viatge a la veïna Buenos Aires, vaig fer una incursió quasi d’esquitllentes a Montevideo amb el Buquebús, des de l’altra riba de l’estuari del Riu de la Plata que comparteixen amb harmonia variable els dos països limítrofs i tan diferents. Em vaig allotjar a un hotel de la rambla montevideana, el passeig de mar que fistoneja la ciutat al llarg de dotze quilòmetres. Amb el sol gest de córrer la cortina del balcó de l’habitació, la primera visió de la bellíssima badia urbana em va convèncer sobre l’engany que la meva vella
vinculació amb Buenos Aires m’havia ofert a propòsit del país veí, al qual sentia al.ludir invariablement amb imatges vagues, intranscendents, negligibles. Parlaven més de Punta del Este, com si fos una ciutat balneària pràcticament argentina. De Cabo Polonio no me’n van dir mai ni piu. 
M’estranyava, perquè Uruguai era en la meva referència el llegendari país natal d’escriptors francesos com Lautréamont, Jules Laforgue i Jules Supervielle, el país d’autors contemporanis de la talla de Juana Ibarbourou, Felisberto Hernández, Juan Carlos Onetti, Mario Benedetti, Idea Vilariño, Hermenegildo Sábat o Eduardo Galeano, el país de d’artistes com Joaquim Torres Garcia i Rafael Barradas, el país d’exili de Margarita Xirgu i dels catalans que van erigir el primer monument al president Lluís Companys, el país de músics que jo estimava com Alfredo Zitarrosa, Rubén Rada, Lágrima Ríos, Hugo Fattoruso, Laura Canoura o Jaime Roos (i de Quintín Cabrera, Jorge Drexler, José Reinoso, Alejandro Luzardo), el país de la murga i el candombe com enlloc més. 
L’any 1977 havia entrevistat Eduardo Galeano en el seu exili barceloní per a la revista Destino i havia tingut la satisfacció de veure reproduïda l’entrevista al setmanari Marka, succedani peruà del mític setmanari uruguaià Marcha, suspès des del 1974 per la dictadura. Però no havia estat mai a l’Uruguai. Al moment d’arribar-hi, després de córrer la cortina de l’habitació de l’hotel, em vaig llançar al carrer amb una part d’avidesa i una altra de desconcert. Entre la quantitat de descobertes incipients, vaig topar per atzar amb la llibreria Linardi y Risso del carrer Juan Carlos Gómez, a la ciutat vella, a poques passes de la cèntrica plaça Matriz i la catedral.  Als meus ulls àvids i desconcertats, l'establiment va representar la prova definitiva d’allò que fins aleshores intuïa tan vagament. És una de les libreries més boniques que hagi vist mai, sense necessitat de colossalismes. 
Entre d’altres petits tresors, hi vaig poder adquirir el llibre Aníbal Troilo. Perfil y discografía, d’Arturo Dorner Linne, que m’havia resultat introbable a Buenos Aires malgrat llargues recerques, potser pel fet d’estar editat a la veïna Montevideo. Va ser el meu íntim trofeu del viatge realitzat quasi d’esquitllentes, conjuntament amb la foto de cara que figura a la solapa dels meus últims llibres i a la capçalera de la meva pàgina Facebook, feta aquells dies montevideans, durant els quals vaig verificar allò tan senzill i tan cert: “Como Uruguay no hay”.

0 comentaris:

Publica un comentari