La distància entre l’esternut i l’orgasme

El repte més ardu de la literatura descriptiva és una cosa tan aparentment senzilla com descriure un esternut de manera comprensible, ajustada a la realitat i rica de tots els seus matisos. Si volem poetitzar-ho una mica, podem canviar l’esternut per un orgasme, de connotacions més àmplies i fàcils de convertir en literatura. Però el principi és el mateix, la dificultat de descriure amb encert fets o situacions que tothom viu, veu o s’imagina en detall sense cap dificultat. Josep Pla va practicar des de jove el descripitivisme literari com una categoria --els apunts amb paper i llàpis sobre allò que veia-- i va sentenciar, després de donar-hi moltes voltes, que observar és més difícil que pensar,
opinar que descriure, creure que aprendre, i que en vista d’això tothom opina. Ho deia dintre de la literatura convencional i per tant calia que hi posés una mica de lubricant que fes la pàgina més evocadora. Per això vestia el principi bàsic i, sense abandonar la mateixa línia, afegia en altres ocasions que el principal repte de la literatura de viatges ha estat sempre descriure la gamma cromàtica carnal de colors dels estucats de les façanes del centre històric barroc de Roma, tot i que probablement ho aconseguís més que ell el coetani –per no dir rival-- Josep M. de Sagarra a les seves Memòries.
Al cap de pocs anys algú va qualificar la moda francesa del nouveau roman amb una altra sentència destinada a durar: “És l’esforç de descriure un banquet des del punt de vista d’una forquilla”. En definitiva, continuem al mateix lloc: el repte culminant d’escriure és descriure. M’hi ha fet tornar a pensar --i anotar-ho aquí a raig de teclat-- l’article d’ahir a “La Vanguardia” de Joan-Pere Viladecans, titulat “La tos i l’esternut”. Intenta novament culminar el repte literari inassolit de la descripció, amb un coratge i una finor que l’honoren. El posa sobre la taula i l’hi deixa, tal com estava de fa temps. Igual com aquest article meu.