17 de febr. 2014

El diccionari s’equivoca a propòsit del paradís terrenal

Al voltant de la ciutat de Tebes, la Tebaida és una regió desèrtica de l’Antic Egipte a la qual es retiraven monjos i eremites al començament de l’era cristiana. Per això la paraula “tebaida” designa en llenguatge d’avui un lloc considerat llunyà i feréstec. En una ocasió l’escultor rossellonès Arístides Maillol va portar d’excursió un dels seus amics pintors de París fins la vall de Banyuls, un indret de confí especialment agraciat a tocar de la ratlla de frontera pirinenca i del Mediterrani, on l’escultor havia nascut i li complaïa treballar en contacte directe amb la naturalesa. Maillol es va sorprendre de la decepció del visitant: "Aquí vam menjar un conill amb Maurice Denis. Ho va trobar trist. Deia que era una tebaida. Estava acostumat a Itàlia, comprèn vostè, on les coses són més llepades, massa boniques. No
estan acostumats a aquesta naturalesa d’aquí, no l’entenen. Aquí és Sicília, és Grècia".
Aquella tebaida és avui un deliciós clap d’alzines sota el Mas Cornet, a mig camí de la baixada del Coll de Banyuls cap a les vinyes verdes vora el mar. M’aturo cada vegada que hi passo per respirar l’atmosfera del paradís terrenal, de l’esquitx de paradís terrenal possible i concret que puc trobar al meu abast de tant en tant. L’aire hi flueix amb una melodia particular, el silenci fa com d’abric i l’ombra invita a estimar-la amb els dits. Li dedico una estona de deteniment amb la mirada àvida, la pell erissada i els pulmons eixamplats. 
És una de les meves tebaides predilectes, acollidora i suavíssima, sense res de llunyana ni feréstega. Li dono la raó a Maillol, segurament és d’una bellesa més grega o siciliana que no pas italiana a la manera elaborada de la Toscana. Però això no em sembla cap demèrit, més aviat ho veig com un títol de noblesa. No he aconseguit mai trobar a la paraula “tebaida” el sentit que li dóna el diccionari.

0 comentaris:

Publica un comentari