La desconnexió Catalunya-Espanya és en doble direcció i ve de lluny

El director de cinema i escriptor madrileny David Trueba es va fer notar, fins i tot es va fer aplaudir a l’última gala dels premis Goya al moment de recollir el premi a la millor direcció pel film “Vivir es fácil con los ojos cerrados”, quan va dir al micròfon de manera improvisada que recomanava a tothom visitar una mica més sovint Catalunya i mostrar als catalans que se’ls estimen (va estar casat amb l’actriu catalana Ariadna Gil durant 15 anys i tenen dos fills en comú). L’endemà insistia als diaris que l’entrevistaven: “Sempre he dit que les televisions autonòmiques s’haurien de veure a tot Espanya i que als instituts i les escoles espanyoles és absurd que els nens, si parlem tota l’estona d’Espanya, no tinguin unes nocions d’eusquera, gallec i català, perquè són llengües de l’Estat. Ara paguem el preu de tot això, de la desconnexió”. En efecte, la desconnexió fa temps que s’arrosega, en totes dues direccions. L’any 2001 Pasqual Maragall, aleshores candidat in pectore a la
presidència de la Generalitat amb un programa que volia anar més enllà de l’espectre electoral socialista, argumentava al voltant de la seva proposta d’Espanya plural a una entrevista amb l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón (PP), publicada al diari El País: “L’Estat espanyol ha de protegir el català, el gallec i l’eusquera, llengües autonòmiques que són constitucionals. No ha de témer-les, ha de protegir-les, i Catalunya ha de ser més franca en la seva protecció del castellà, perquè és per a Catalunya un element de primeríssima magnitud. És una de les grans riqueses que tenim. Hem viscut una herència d’imposició històrica, des de Carles III i ja no diguem amb el franquisme. Això ha fet que el govern nacionalista català s’hagi centrat precisament en la defensa, i torno a dir que la defensa és perdre. Totes les estratègies que el govern nacionalista està fent ara són defensives i per tant perdedores. L’acord que proposo és doble: un respecte a les llengües i un altre respecte a la història. Jo crec que ha d’existir la història comuna dels pobles d’Espanya. Que tu i jo hem d’aixecar aquesta iniciativa. I l’ha de fer un equip d’historiadors”. 

Un cop arribat a la presidència de la Generalitat, Maragall va intentar aplicar aquella idea d’equip d’historiadors. El 2009 recordava a les memòries Oda inacabada: “En el cas concret del projecte d’una història comuna dels pobles d’Espanya a l’ensenyament primari i secundari, vaig promoure una comissió de treball encapçalada pel catedràtic de la Universitat de Barcelona Jordi Nadal i quatre catedràtics més d’arreu d’Espanya. L’objectiu continua pendent. Encara estem igual, no s’ha fet res”. 

O com diu David Trueba, ara paguem el preu de la desconnexió.