7 de juny 2014

El Rosselló de Joan Pau Giné, el país petit que fa coses grans

Dels 7 milions de catalans, 450.000 són francesos i més de la meitat viuen a l’àrea metropolitana de Perpinyà. Són pocs, però me’ls estimo molt. El Rosselló és un país petit capaç de coses grans, de vegades. Per exemple el monumental àlbum discogràfic “Canten Giné” que acaben de dedicar al popular i enyorat cantant Joan Pau Giné, mort prematurament el 1993 en un accident de carretera, als 45 anys. Els quatre CD inclouen versions de les seves cançons per part d’un centenar de cantants i grups musicals actuals de tots els països catalans, inclòs l’Alguer. Fora de Joan Manuel Serrat, no crec que cap altre cantant català hagi merescut una recopilació, una reinterpretació comparable. Joan Pau Giné movia el públic al Rosselló i la fe mou muntanyes, el Canigó en aquest cas. Mobilitzar i enregistrar aquest centenar d’intèrprets de
temes versionats de Giné ha estat l’epopeia del petit Rosselló i la proesa de Ramon Faura (president del Col.lectiu Joan Pau Giné), Esteve Salabench (president de l’Associació Adiu ça va?) i del veterà i actiu cantant rossellonès Pere Figueres.
Prop de noranta cançons diferents de Joan Pau Giné són reinterpretades en tota mena d’estils per veus d’avui, la majoria de les quals no el van conèixer en viu. Jo el vaig escoltar cantar a les places majors i a les sales menors dels vilatges rossellonesos, vaig corejar amb el seu públic el “Muntarà, muntarà l’allioli, l’allioli munta i muntarà” o bé la tornada inel.ludible “Adiu, ça va?, tinc la bicicleta desbotada. Adiu, ça va?, tinc la goda de baixar a botar [inflar]”. I vaig comprovar a peu d’escenari que la seva obra no s’aturava als ritornelli més coneguts. 
La proesa participativa de l’àlbum-llibre “Canten Giné” no és només musical. S’hi suma l’envejable disseny gràfic de l’ambiciosa i extensa edició, així com la qualitat dels textos que incorpora, ja siguin les lletres de totes les cançons com la seva contextualització cultural per part de Donald Smith, catedràtic canadenc resident a Cotlliure, i del cronista rossellonès Jaume Queralt, que és de fa dècades el desxifrador més atent d’aquesta identitat.
"Canten Giné” no és només el millor monument imaginable a un cantautor, és una demostració de voluntat i de vitalitat d’un país petit com el Rosselló, on la cançó en català es troba més marginada que enlloc dels circuits estables. I aquella demostració que la fe mou muntanyes, començant pel Canigó. 
La iniciativa sense precedents ha coincidit amb la presentació a Barcelona de la nova col.lecció discogràfica “Nord”, impulsada per Pascal Comelade, dedicada a músics rossellonesos i distribuïda pel segell Discmedi. Dintre del més autèntic estil Comelade, es declara “una iniciativa espontània, irregular, sense cap mena de teoria, fora de tota oficina cultural, de tot circuit oficial i institucional”. La primera capsa de quatre discos inclou la reedició digital dels tres primers vinils de Pere Figueres sota el títol “Olors de vida”, el de Pascal Comelade “Música pop del Rosselló”, la reedició amb material inèdit del de Gerard Jacquet “El tro” i el recopilatori “Música electrònica a Catalunya Nord”. 
I sense remuntar gaire enllà, l’octubre del 2013 vaig assistir amb rejovenida satisfacció a la inauguració de temporada del flamant teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà no pas per l’esdeveniment social ni per les originalitats constructives de l’arquitecte Jean Nouvel, sinó per l’obra programada, la reposició de l’obra magna dels dos principals creadors rossellonesos del segle XX en llengua catalana: la cantata simfònico-coral O Món, amb lletra del poeta Jordi Pere Cerdà i música del cantant i compositor Jordi Barre, tot dos nascuts el 1920 i desapareguts el 2011.
Jaume Queralt, de nou, ho resumia d’una manera que jo no sabria millorar: “Un va inventar el món, l’altre li va posar música, i tots dos ho converteixen en una magnífica cita d’aquesta ‘primavera d'hivern’. L’humanisme en emoció i en raó. L’humanisme en resistència. La poesia que desperta. O món”. 
Vaig escoltar la cantata amb una emoció continguda amb dificultat. Per a mi no era només un concert simfònico-coral, sinó el reconeixement de la talla de dos autors que alguns voldrien haver confinat a l’armari del localisme per l’opció que practicaven a favor de la llengua catalana. Malgrat el reconeixement de què gaudia Jordi Pere Cerdà als cenacles literaris i l’enorme popularitat del cantant Jordi Barre al Rosselló, el grau d’autoestima del país i la pressió de cultures més àmplies els hauria volgut arraconar a un abast menor, a quatre versos ben girats i quatre cançonetes per afalagar les nostàlgiques arrels. 
Amb la cantata O Món tots dos van demostrar la magnitud d’un lideratge. La seva reposició --l’àrdua sentència de la posteritat—va engrandir encara més la figura de Jordi Pere Cerdà i de Jordi Barre. Ara el cantant rossellonès Pere Figueres acaba d’editar el CD “Ocells”, amb 29 poemes extrets del poemari homònim de Jordi-Pere Cerdà que ell ha musicat, una altra joia de la creativitat rossellonesa a desgrat d’aquella manca de circuits estables. 
Jo no diria que l’inusitat llibre-disc “Canten Giné”, la col.lecció discogràfica “Nord”, la Cantata O Món i el disc “Ocells” siguin fets estrictament musicals. Són l’alenar sincopat i persistent del petit país que fa coses grans, quan pot.

0 comentaris:

Publica un comentari