25 de set. 2014

Fernand Braudel no va arribar a trobar l’ànima de França

L’any 1971, al zenit de la celebritat professional, l’historiador Fernand Braudel va voler escometre l’impossible: trobar-li l’ànima a França, descriure-la i argumentar-la. Era el tercer gran projecte de “llarga durada” de la seva carrera, després de l’èxit del 1949 amb El Mediterrani i el món mediterrani a l’època de Felip II i el 1979 amb Civilització material i capitalisme. El contracte establert amb l’editorial Flammarion estipulava que La identitat de França tindria quatre volums, dels quals la mort sobrevinguda el 1985 només n’hi va deixar enllestir els dos primers, les 1.100 pàgines publicades pòstumament el 1986. Van ser suficients per comprovar com a aquella obra de maduresa, de culminació d’un itinerari professional tan destacat, li van tremolar les cames al caire de l‘abisme argumental, tal com ell mateix apuntava des de la introducció: “He tingut raó de titular el volum La identitat de França? La paraula m’ha seduït, però no ha deixat de turmentar-me durant anys”.  L’hauria turmentat menys si s’hagués inclinat per la mateixa paraula en plural. Braudel
apuntava d’entrada, a tall d’advertència: “Quan els geògrafs, els historiadors, els economistes, els sociòlegs, els assagistes, els antropòlegs i els politicòlegs es posen d’acord per constatar la diversitat francesa, fins i tot quan ho fan amb un cert plaer o apetència, és per marcar una reverència i tot seguit girar cua i interessar-se només per la França una. Com si es tractés de desviar la mirada de l’accessori o l’elemental per reorientar-la cap a l’essencial: no la diversitat sinó la unitat, no la realitat sinó el desig, no les forces hostils o estrangeres a París sinó la història de França reconduïda cap a la seva recta línia nacional”. 
Aquesta mateixa és la sensació que procura el llibre de Braudel. El desplegament de dades de detall sobre la diversitat francesa s’escapa ben poc del run-run de fons, insortejable, de la “recta línia nacional”. Al moment d’abordar el tema del ferotge centralisme parisenc i la seva política uniformista, Braudel hi troba una explicació: “És cert que la preeminència de la França d’oil [la del nord] ha marcat el nostre país amb el segell d’una distorsió, d’una dissimetria quasi catastròfica. Però em pregunto si hauria estat diferent amb una França centrada per Rouen, per Lió o per Tolosa del Llenguadoc. Tota unitat nacional és superestructura, una xarxa llançada sobre regions dissemblants. La xarxa desemboca a la mà de qui la té, a un centre privilegiat. La desigualtat s’instal.la aleshores per ella mateixa. Em pregunto s’hi ha hagut arreu del món una sola nació que no sigui dissimètrica. Queda per saber si hauria estat possible –crec que no—prescindir de l’estat unitari, viure només a escala de les regions. Van ser autònomes, dominants durant un temps, després van deixar lògicament de ser-ho. Jo crec en una certa lògica de les nacions”. 
Com sempre, el mite de la unitat enfront del món real de la diversitat, la tasca de l’Estat com a modelador de la uniformitat en comptes de vertebrar la diversitat, administrar la pluralitat, respectar l’assimetria i admetre una identitat heterogènia, mòbil, oberta i intrincada.
“Al nostre territori s’enfronten fa segles --reconeix Braudel-- dues civilitzacions subjacents, cadascuna amb un regne lingüístic: la civilització d’oil, que ha sortit victoriosa, i la civilització d’oc, a la qual el destí ha reservat una situació, a grans trets, de quasi colònia. El nord l’ha esclafat amb el seu èxit material (...) Generalment allò que s’esdevé al nord no s’esdevindrà de la mateixa manera al sud i viceversa: la civilització (la manera de néixer, viure, estimar, casar-se, pensar, creure, riure, alimentar-se, vestir-se, construir cases i agrupar camps, de comportar-se els uns amb els altres), no és quasi mai la mateixa entre l’oui nòrdic i l’oui meridional, entre l’oil i l’oc. Al sud hi havia, encara hi ha i hi serà sempre una ‘altra’ França” 
Les cometes que Braudel col.loca a la penúltima paraula “altra” indiquen la pudícia que l’afirmació encara desperta, com una esgarrapada furtiva a la sacrosanta idea d’unitat nacional. Atribuir la supremacia del nord a “l’èxit material” passa silenciosament de puntetes damunt les causes polítiques del desenvolupament desigual. 
I aleshores Braudel remata: “L’única gran ciutat interior, llevat de París, és Tolosa del Llenguadoc. Malgrat el pes terriblement desigual de les dues ciutats (ahir i avui), la comparació sembla lògica si s’hi reflexiona. ¿Tal vegada no són els centres de gravetat de les dues conques sedimentàries més grans de França, la conca de París i la d’Aquitània? Tolosa del Llenguadoc es veu afavorida per la seva posició geogràfica, prop del Massís Central, el Mediterrani, els Pirineus, Espanya i l’Atlàntic. Una regió abocada als cereals, acostada i rica, equilibra la seva vida. El Garona pot comparar-se al Sena, fins i tot si la comparació no l’afavoreix. La ciutat també ha dominat durant segles l’univers plural i culturalment dotat del Llenguadoc. Si la història hagués afavorit la seva llengua com va fer amb la de l’Illa de França [París], potser hauria pogut conquerir amplis espais enllà del Roine i cap a l’oceà. Tolosa del Llenguadoc és un París que no ha triomfat? Pren avui la revenja amb les seves indústries i els 600.000 habitants de la seva aglomeració? Aquestes idees semblaran sens dubte insòlites, però il.lustren en l’essencial, un cop més, la coexistència de dues Frances, la d’oil i la d’oc. Em pregunto si París no ha inferioritzat, matat a distància la ciutat de la violeta [Tolosa], de la mateixa manera com ha mantingut sota domini Orleans o Reims, les rivals del nord a les quals la història de França hauria pogut trobar el seu centre de gravetat”.

0 comentaris:

Publica un comentari