24 de set. 2014

L'escot de la violinista Anne-Sophie Mutter, que torna a Barcelona


La gran violinista alemanya Anne-Sophie Mutter és guapa i sempre ha tingut interès a posar-ho de relleu a l’escenari. És un fet que ha caracteritzat la seva carrera, junt amb el so prodigiós que sap extreure del parell de Strads que posseeix, els dos Stradivarius construïts el 1703 i el 1710. Ja era guapa i dotada als 14 anys, quan Herbert Von Karajan i la Deutsche Gramophone --que venia a ser el mateix-- la van fitxar per convertir-la en estrella mundial. “Els vestits que em poso per sortir a escena són l’equivalent a la granota de feina del
lampista”, acaba de declarar, coqueta, a la premsa barcelonina amb motiu del concert que oferirà el 25 de setembre vinent al Palau de la Música.
Aquest aspecte parcial i alhora destacat de la Mutter va ser objecte d’una crítica musical memorable del cronista barceloní Agustí Fancelli al diari El País el 17 de febrer del 2001, un article d’antologia arran d’un concert de la violinista a L’Auditori. Tot i que l’estructura molt ben travada d’aquella crítica resulta impossible d’extractar, arrencava així: “Una imagen bella. Rubio moldeado, maquillaje pesado (labios espectacularmente rojos). Vestido largo, oscuro y ceñido, en sugerente contraste con un escote palabra de honor que corta el aliento. Blancura de brazos, hombros y cuello. Sin joyas. Estampa viva de norte culto de Europa. Insólito: hasta que ella apareció en escena, los solistas del violín eran mayormente hombres y mayormente hombres feos (…) Ella no. Ella, si acaso, ha pactado con los ángeles”. 
Vaig assistir a aquell concert de la Mutter a L’Auditori i puc certificar la justesa d’observació de Fancelli, a més de la destresa narrativa. Al seu article, titulat “Anunciación”, només hi faltava un detall. El majestuós caminar escènic de la hieràtica violinista, muntada sobre els coturns d’unes sabates de taló de pam, per recórrer davant del públic la distància que separa les bambolines del centre de l’escenari. Va repetir diverses vegades aquell moviment d’entrada i sortida (al començament, a la mitja part, als bisos) i ho va fer al mateix estudiat compàs de metrònom que les peces del programa, com una més de les peces del programa. 
Agustí Fancelli va escriure aquell dia una crítica musical espurnejant, però el caràcter d’article d’antologia li vindria donat també per les reaccions airades que va suscitar el seu angle d’observació “masclista”. La novel.lista Ángeles Caso es va indignar a un article de rèplica publicat al mateix diari. El col.laborador Iván Rodríguez Pascual va haver de sortir en defensa de Fancelli, a un altre article titulat “El escote de la violinista”.
L’encert de Fancelli va consistir a abandonar el puritanisme formal del món de la música clàssica i lliurar-se a un acte fervent de reconeixement de la bellesa, de tota la bellesa, allà on es produeix i s’encarna. Aquest 25 de setembre torna a actuar la Mutter a Barcelona. No estic gens segur que l’enyorat Agustí Fancelli trobi èmuls entre els comentaristes amb aquesta ocasió.

0 comentaris:

Publica un comentari