22 d’oct. 2014

Algunes postes de sol dignes d’aplaudir: gustos personals i generals

El sol surt per a tothom. També es pon per a tothom i dóna lloc a crepuscles que, alguns dies, són el gran moment de l’espectacle sense taquilla del cel. A Barcelona el sol tramunta pel turó de Sant Pere Màrtir. Quan hi vivia a un pis alt orientat a ponent, deixava totes les feines que estigués fent per embadalir-me durant aquells instants de llum morent i alhora esclatant, triomfal i veure com el dia es converteix en capvespre il.luminat, culminant, d’un palpitant color de carbassa. No arribava a aplaudir, perquè això queda reservat a algun crepuscle dels déus a la balconada dels jardins del Pincio a Roma, al malecón de l’Havana, al
Corcovado carioca, al passeig marítim de Màlaga o a la Caleta de Cadis, al mirador de San Nicolás granadí davant l’Alhambra i Sierra Nevada, a alguns xiringuitos de platja de Mallorca (el Mirador de Sa Foradada a Deià), d’Eivissa (el Cafè del Mar o al costat el Cafè Mambo) o al Caprice Bar de Mikonos, a l’estany rossellonès de Leucata com a platea trèmula del massís de les Corberes, a Saldes de cara al Pedraforca, a Salardú de cara al Montarto, a Meranges davant la serralada del Cadí, al Fangar del delta de l’Ebre o a la platja de Roses. On l’aplaudeixen més és als xiringuitos d’Eivissa, però tinc la impressió que el públic i els disc-jockeys ja hi porten l’eufòria posada.
Diuen els cronistes llatins que les primeres legions romanes que van arribar al Finisterre ibèric es van estremir, víctimes d’un “religiós terror”, en veure el disc solar enfonsar-se a les obscures aigües de l’Atlàntic. Josep Pla escriu que quan els pintors Santiago Rusiñol i Joaquim Mir es trobaven a Mallorca l’anaven a contemplar plegats des del Castell del Rei, a Pollença. “Un dia que la posta no els va agradar, la van xiular”, assegura.
Julio Cortázar confessa al conte “Un tal Lucas” que si fos cineasta es dedicaria a caçar crespuscles i que hi posaria la mateixa exigència que amb les paraules, les dones i la geopolítica. Els nord-americans de la revista Travelers Digest van abocar els dòlars necessaris per recórrer el món i fotografiar les deu millors postes de sol al seu entendre: al Taj Mahal, a Ciutat del Cap, a l’illa de Sentosa (Singapur), a Santa Mònica (Califòrnia), a les piràmides de Gizeh, a la platja d’Ipanema, al Grand Canyon del Colorado, a les Maldives, a Santorini i al Serengueti (Tanzània). 
A mi em continua robant el cor el tramonto al Pincio de Roma i al turó de Sant Pere Màrtir de Barcelona, el qual només assoleix la grandiositat que mereix en aquests instants, tan quotidians, tan victoriosos.

0 comentaris:

Publica un comentari