17 de des. 2014

La maleïda mania d’empolainar la “Mediterrània” a l’Ajuntament perpinyanès

Un dels edificis més afortunats del gòtic civil català és la Llotja de Mar de Perpinyà, en ple centre urbà, construïda entre el segle XIV i el XVI, quan la capital rossellonesa (amb el seu port reial de Cotlliure) era la segona ciutat mercantil de Catalunya. L’Ajuntament perpinyanès té la seu a aquest edifici històric. El pati d’accés és una joia dintre de la joia, presidit per una tercera obra mestra: la cèlebre escultura Mediterrània donada per l’escultor banyulenc Aristides Maillol. La presentació al Saló de Tardor parisenc del 1905 d'aquesta obra Mediterrània (per a la qual va servir de model la seva jove muller Clotilde Narcís) el catapultaria internacionalment com a successor de Rodin, el qual havia exposat l’any anterior en aquell mateix certamen El pensador. Quatre anys després de la revelació de Maillol al Saló de Tardor, un exemplar fos en bronze de Mediterrània va ser regalat per ell mateix a la vila de Perpinyà, amb l’exprés desig que ocupés el centre del pati porxat de l’edifici de l’ajuntament. Hi va ser instal.lada el desembre del 1911 i s’hi manté en tot l’esplendor. Una altre còpia en bronze va ser col.locada amb honors el 1923 als jardins parisencs de les Tulleries. A la mort de l’escultor el 1944, seria enterrat al vell
cementiri de Banyuls, però el 1961 la despulla va ser traslladada a la seva masoveria-taller de la vall de Banyuls (actualment oberta com a petit museu) i sepultada sota un altre exemplar del cèlebre bronze Mediterrània, la més celebrada de les seves escultures monumentals en forma de nu femení, com es contempla encara avui.
L’exemplar que presideix el pati gòtic de l’Ajuntament de Perpinyà gaudeix de la doble majestat de l’entorn arquitectònic i resulta visible des del carrer, a un punt de pas molt transitat de la ciutat. Amb un bon gust més que discutible, l’Ajuntament perpinyanès ha pres per costum aquests últims anys d’empolainar la Mediterrània amb garlandes nadalenques. Les decoracions lluminoses de basar xinès instal.lades les últimes vegades van suscitar massa comentaris contraris. Enguany l’ajuntament ha decidit encarregar una decoració floral d’autor a un florista de la vila. El resultat ha estat igualment controvertit, perquè l’error de partida és pretendre “decorar” una peça d’aquesta destacada bellesa nua, col.locada en un entorn arquitectònic immillorable. 
Aristides Maillol va deixar clar: "La vaig batejar Mediterrània, no La Mediterrània, Mediterrània a seques. La idea que tenia en esculpir-la era crear una figura jove, pura, lluminosa i noble. No és tot això l’esperit mediterrani? Per aquest motiu vaig triar el nom i vull que el conservi" (François Bassères: Maillol mom ami. Ed. d’autor, Perpinyà 1979). 
L’historiador de l’art Francesc Fontbona ho ha expressat clarament: “Especialment a partir del 1911, girar-se cap el Mediterrani per prendre els grecs –i els romans— com a model va ser la fórmula màgica emprada per la nova generació d’artistes catalans. Un dels primers a adonar-se que el Mediterrani era la font de l’art propi va ser l’escultor i pintor Aristides Maillol, català de Banyuls, que feia figures d’una gran càrrega simbòlica inspirades en el món clàssic o, millor dit, en el mediterranisme de sempre, buscant l’essència de la figura femenina no en la còpia de vells models de marbre –o guix--, sinó en les mateixes dones que l’artista trobava pels camins al seu Rosselló. Una d’aquestes figures, potser sense que ell mateix s’ho proposés, esdevindria programàtica: era Mediterrània, del 1905, que amb el seu mateix títol ja pregonava allò que volia dir. Maillol esdevingué un dels escultors més importants del seu temps a escala mundial. Tanmateix, el fet de ser de la Catalunya del Nord provocà que la seva línia nova no tingués un ressò immediat en l’art de la resta de Catalunya. El noucentisme, doncs, tenia un profeta indubtable i de gran prestigi internacional, però la majoria dels noucentistes trigarien força a saber-ho” (Francesc Fontbona: “L’art català i Grècia”, en Fascinació per Grècia: l’art a Catalunya als segles XIX i XX, Museu d’Art de Girona, 2009). 
La “decoració nadalenca”, any rere any, d’aquest himne culminant a la bellesa nua és un disbarat recalcitrant dels edils perpinyanesos.

0 comentaris:

Publica un comentari