16 de des. 2014

La pampa li roba el paper a Viggo Mortensen a la pel.lícula “Jauja”

La pel.lícula acabada d’estrenar del realitzador argentí Lisandro Alonso està protagonitzada per Viggo Mortensen, però l’escenari de la pampa li roba el paper, el mite, l’atractiu i quasi l’argument. La pampa és un paisatge molt lladre. Ni en cinema ni en literatura ningú no surt indemne de la confrontació amb l’infinit –o amb el seu miratge-- que damunt la terra encarna la pampa. Un dels resultats que aquesta visió  provoca més sovint als que intenten congeniar-hi amb imatges o amb paraules és la malenconia, inspirada per la petitesa que hi demostra la mirada humana, disconforme amb la seva limitació. La plana de la pampa suma centenars de milers de quilòmetres quadrats, més que alguns països
enters d’Europa. No s’ha de confondre la pampa humida de les verdes pastures amb la pampa seca dels contraforts andins o de la Patagònia (ni tampoc amb la província administrativa de la Pampa), però en qualsevol dels casos es tracta d’un camp ras de magnituds inhumanes.
Quan l’oligarquia del país naixent va voler controlar l’interior del territori argentí, fins aleshores a mans de tribus aborígens i grups humans dispersos, va batejar la incursió militar amb el nom de “guerra del desert”. Un cop establerta a mata degolla l’autoritat sobre el terreny, milions d’hectàrees van ser donades a baix preu o regalades a terratinents i polítics. Anomenar “desert” la pampa sedimentada dels dos rius Paranà i Uruguai quan formen l’estuari del Riu de la Plata per desguassar a l’Atlàntic, va ser un eufemisme desafortunat, una paradoxa visual i epistemològica. El nom volia referir-se a la immensitat de l’estepa, no a cap esterilitat, sequedat ni desolació. 
Es tracta d'un mar d’herba grassa i erecta, un coixí de terra impregnada de nutrients i drenada a la perfecció, un metre i mig de fervorós humus al llarg milers de quilòmetres quadrats, puntejats a pèrdua de vista per minúscules clapes de vaques escampades que peixen en una immensa llibertat o d'arbres perfectament sols i orgullosos de la seva individualitat enmig d’una vasta metàfora de l’abisme i dels seus punts de fuga. La pampa no ofereix més perspectiva ni corbatura que l’amfiteatre del cel i el semicercle il.lusori d’un horitzó que es dessagna en la incertesa. 
La magnitud de la pampa és una instància superior de la versemblança, per això planteja el problema d’utilitzar-la d’escenari sense que robi el protagonisme o de descriure-la sense metàfores vaporoses i abstruses. Tothom s’estavella contra la pretensió de cenyir el concepte de pampa, ja no diguem d’entendre’l sense caure en el buit del deliri òptic. Confonen la pampa amb no sé quina idea inabastable, especulativa, ingràvida i melíflua. El prodigi tan pla de la calma viva de la víscera de la terra ha generat tota mena de malabarismes visuals i verbals, hipèrboles tocades com a molt per algun buf d’enginy transitori, caçat per sorpresa. 
Pocs entenen amb una mica de solta la invitació a callar proporcionada pel silenci medul.lar que desprèn la pulsació vital de la pampa. Pocs aprofiten l’oportunitat per recórrer humilment, sense deixar de tocar de peus a terra, l'infinit anivellat i llis. La fortuna que proposa la pampa consisteix a abastar d’un sol cop d’ull circular, girant lentament sobre un mateix, la perfecta esfera de la terra, convertida aquí en una doble làmina de vida interior fragorosa i alhora estàtica, fecunda i muda. Les paraules ressonen molt poc al mar d’herba, la matèria hi vibra sense obstacles que facilitin la il.lusió d’un eco, la mirada hi retroba una llibertat recompensada amb molta eloqüència i hi pot xifrar per una vegada l’absolut terrenal, si en descarta la traducció al llenguatge tan limitat de les imatges convencionals o de l’alfabet. 
La pampa és l’extrarradi còsmic de l’aglomeració humana, el testimoni rebel del vell somni de dominar la prodigalitat de la terra mentre ens continuem preguntant què hi ha darrere l’horitzó. L’horitzó és l’única línia versemblant que dibuixa aquest escenari al llarg d’una distància indeterminada, fugitiva, inaferrable. L’horitzó de la pampa promet més que cap altre. L’experiència demostra que no sempre compleix i que la generositat adjudicada candorosament a l’infinit acostuma a condemnar els homes a les rebrincades del desengany. La pel.lícula acabada d’estrenar Jauja confirma amb escreix aquesta rara fascinació.

0 comentaris:

Publica un comentari