15 de des. 2014

La clau de la casa de Robert Graves a Deià

Sense l’inoblidable interpretació de l’actor britànic Derek Jacobi d’emperador romà tartamut a la sèrie televisiva Jo, Claudi, produïda per la BBC el 1976 per celebrar el quaranta aniversari de les seves emissions, avui es parlaria molt menys del poeta i novel.lista anglès que vivia retirat a Deià, després d’haver trencat amb les convencions del seu país arran del trauma que li va suposar la participació als combats de la Primera Guerra Mundial. El 1929, als 33 anys, Robert Graves publicava a Londres l’autobiografia precoç Adéu a tot això i s’instal.lava a Mallorca. Amb els drets d’autor de la primera edició va comprar aquell mateix any 1929 un
terreny a Deià i va començar a construir en estil mallorquí una casa de pedra de dues plantes, amb soterrani i golfes, als afores. La va batejar Ca n’Alluny.
Va triar un poble mediterrani de 500 habitants, de terra abrupta i pedregosa que encara es regia pel cicle agrari d’abans de la mecanització, al marge de qualsevol cercle oficial important i de les ambicions irresolubles, fins i tot al marge de la colònia anglesa de Palma de Mallorca o de Pollença. El cost de la vida resultava deu vegades més barat que a Anglaterra i la duresa de l’hivern infinitament més curta. 
Per acabar de pagar la factura dels paletes va escriure a Deià i va publicar a Londres el 1934 la novel.la Jo, Claudi. L’èxit televisiu, quaranta anys més tard, ja el va agafar amb la mirada i la memòria perdudes, estranyat també del seu èxit. Va morir a Deià el 1985, als noranta anys. És enterrat en aquest municipi enclavat a la Serra de Tramuntana, on va escriure la pràctica totalitat del centenar llarg de llibres publicats: prop de cinquanta reculls de poesia, dues dotzenes de novel.les, treballs d’investigació històrica i de crítica literària. 
La casa que va començar a construir el 1929 acull avui la Fundació Robert Graves, de visita pública, convertida en centre difusor del seu llegat, el qual no es limita als llibres. L’estat de la finca és anglès per la pulcritud, l’estil de la construcció i la botànica són mallorquins per elecció. 
El mèrit dels hereus no s’ha limitat a convertir la propietat en un centre obert en record de l’escriptor. En comptes de maquillar l’extrema modèstia de les condicions de vida a l’interior de la casa, han subratllat la immensa riquesa de l’opció de viure en aquestes condicions i aquest entorn. També això és el llegat de Graves, potser sobretot això. L’únic luxe el posen el clima, la naturalesa i els llibres. 
La propietat ressegueix la corba de la carretera de Palma a Sóller, s’hi aboca fins a convertir-la en una llotja de prosceni dels camps i el mar, però també dels nombrosos autocars turístics que hi transiten en visita organitzada cap a Valldemossa. L’únic carrer de Deià és aquesta carretera. La resta de vials són costers, pujades i baixades laberíntiques que s’arrapen a l’espai disponible, mai a peu pla. No hi ha places, les àrees d’estacionament dels cotxes són escassíssimes. Els autocars adopten al pas per Deià un aspecte d’elefants a una botiga de porcel.lanes. 
Era un poble pobre, ara és un poble de segones residències de rics. L’entorn s’ha mantingut i l’arquitectura de pedra tradicional no s’ha vist escombrada per sistemes més expeditius. També hi té a veure aquell llegat de Graves que no es limita als llibres. La seva presència va jugar un paper revalorador de la vida tradicional a la petita localitat muntanyosa que toca el mar. Aquí no hi ha, com a la veïna i rival Valldemossa, fileres de cases unifamiliars construïdes en sèrie, botigues de outlet ni aparadors amb cartells escrits en alfabet ciríl.lic per anunciar ”Es parla rus”. 
L’any 2009 la revista nord-americana de negocis Forbes designava Deià com un dels “10 llocs més idíl.lics d’Europa per a viure-hi”. Era el reconeixement de la tendència consolidada pels milionaris. El propietari de l’empresa Virgin, Richard Branson, va comprar-hi dues finques i va construir-hi l’hotel de luxe La Residència al centre del poble. També van desembarcar a Deià els actors Michael Douglas i Pierce Brosnan, els compositors Andrew Lloyd Weber, Mike Olfield, Kewin Ayers i Carl Mansker, la pianista Suzanne Bradbury, el pintor Matti Klarwein. Després encara van ser més, coneguts o no. En castellà se solia fer l’acudit de “Deià, el pueblo DE YA pintado”. Kevin Ayers va titular el seu dotzè disc Deià… Vu
Hi subsisteix l’art de la pedra seca dels margers per mantenir els grans bancals esgraonats, als quals creixen les oliveres, els ametllers, els garrofers i els llimoners, ni que siguin com flors de gerro damunt les taules decoratives que formen les terrasses del paisatge. Els joves no hi poden trobar habitatge a l’abast de les seves possibilitats econòmiques. L’antropòloga nord-americana Jacqueline Waldren, que fa més de quaranta anys que viu a Deià, ho analitzava amb agudesa al seu llibre del 2001 Mallorquins, estrangers i forasters (Editorial Moll). 
El puig del Teix (1.064 m), de recremada pedra calcària, aïlla i arrecera aquesta vall de torrenteres frondoses, la comprimeix entre la muntanya i el mar, els penya-segats i les cales de còdols tallades a la roca. La massa del Teix aombra la llum de dia al poble voltat de turons. Això fa que la lluna hi surti més tard i hi proporcioni, segons Graves, un dels clars de lluna més esplendents, d’una intensitat inèdita. 
Les cases de pedra de Deià assalten l’espatllera de la muntanya, des de la part baixa del Clot fins al capdamunt del barri del Puig, on se situa l’església encastellada i el petit cementiri annex que acull a terra les restes de Graves. Amb prou feines hi han proliferat els bars i restaurants. El paper presidencial el continua ostentant Sa Fonda de l’amo Toni Rotger, on a l’estiu de vegades es munten concerts de tarda a la terrassa pergolada que exerceix d’àgora del poble. Anys enrere hi tocava S’Altra Banda, el conjunt musical format pels fills de Graves. 
De davant de Ca n’Alluny surt el Camí d’en Graves fins a Sa Cala de Deià, gràcies a una estreta carretera de tres quilòmetres sumàriament asfaltada, plena de revolts en pendent, que l’escriptor va traçar com a camí de terra per anar-se a banyar. Un altre Camí dels Ribassos arrenca del barri inferior del Clot i ressegueix el Torrent Major fins el mar, després de deixar enrere els horts i els antics sembrats. A Sa Cala les últimes barraques per guardar els ormeigs i les barques s’han excavat a la roca mateix, amb pendents per avarar-les i embarcadors fets de troncs de fusta. A l’estiu hi obren un parell de bars-restaurant de temporada. 
La casa de Graves no despunta per cap altisonància genial sinó per tot el contrari, pel protagonisme del medi natural triat i el respecte invertit a la manera d’integrar’s-hi i mantenir-lo fins avui. El llegat exposat al públic consisteix primer de tot en un estil de vida, que ara es pot resseguir per entendre la seva lliçó. 
A la recepció es poden comprar souvenirs relacionats amb l’escriptor (gorres, postals, tasses amb la seva efígie) i també els llibres en diferents idiomes. No només els seus. El llibre del fill gran del segon matrimoni, William Graves, criat a Deià i conegut com a Guillem, es titula Bajo la sombra del olivo. La Mallorca de Robert Graves, traducció de la versió original anglesa Wild Olives. No és només una excel.lent biografia del pare escriptor, sinó sobretot una reveladora autobiografia del fill. Gràcies al seu coratge davant del pes de la figura paterna i a una prosa impecable, permet acostar-se com cap altre llibre al perfil del mite. 
Els llargs anys a Deià van ser per a Robert Graves una teràpia enfront de les seqüeles deixades per la participació com a soldat a la Primera Guerra Mundial, un trauma que no abandonaria mai el seu subconscient, tal com tornaria a palesar en els desvarieigs de la vellesa, ni que fossin plàcids i voltats per la família sol.lícita. El 1916, el dia que complia 21 anys, va ser ferit al pulmó i a una cama a la batalla del Somme (França) i donat per mort entre les piles de cadàvers. 
Nascut a Wimbledon (Londres), fill de la burgesia dirigent, educat a col.legis privats com a futur gentleman i llicenciat en Lletres a Oxford, Robert Graves estava cridat a una estable carrera professoral al seu país. Va abandonar-la amb el sonat cop de porta del llibre Adéu a tot això, a favor de la vida austera i independent a un poble mallorquí desconegut que li havia estat recomanat per Gertrude Stein amb l’admonició: “És un paradís, si el saps aguantar sense avorrir-te”. 
El 1838 George Sand i Frederic Chopin havien sojornat a la veïna Valldemosa i no ho van aguantar. Un altre desterrat voluntari i desenganyat com S’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria havia fet arrels a aquesta mateixa Serra de Tramuntana entre 1867 i 1914 –i la va comprar quasi tota. Els pintors i els escriptors ja havien descobert l’indret, generalment com a aus de pas: Gustave Doré n’havia fet una xilografia el 1862, Santiago Rusiñol el va pintar a partir del 1893 i Sebastià Junyer-Vidal el 1902, Rubén Darío va ser-hi el 1906. A l’arribada de Graves ja hi havia un hotel per a estiuejants i hi vivien alguns residents anglesos i alemanys. Ell mateix escriuria: “Aquí, a Deià, les vibracions de la pedra i del mar fan que la gent sigui més com és: més bona o més dolenta. Aquí la gent que hi ve queda lligada per sempre o bé no pot aguantar quinze dies i ha de marxar”. 
La decisió de construir la casa no va ser només seva, potser ni tan sols va ser principalment seva. Aleshores formava parella amb la jove, brillant i tirànica escriptora nord-americana Laura Riding, sovint voltada d’una comunitat d’amics íntims, acòlits i seguidors. Robert Graves havia deixat la primera muller i quatre fills per enrolar-se en el culte d’aquesta Musa, la Deessa Blanca maternal, fetillera, dominant, ardent, neuròtica i insuportable. El mestratge exercit per Laura Riding damunt Graves seria decisiu, marcaria per sempre la seva idea sobre el paper imprescindible de la dona idealitzada, de la Musa en la creativitat de l’artista, alhora que reconeixia l’ambivalència cruel i incontrolable d’aquest influx. 
Després de construir la casa, Laura Riding se’n va cansar i el 1939 va retornar per sempre als Estats Units. Robert Graves iniciaria aleshores la nova relació de parella amb Beryl Pritchard, vint anys més jove que ell, mare dels seus quatre fills més, també llicenciada en Lletres a Oxford i traductora. 
Robert Graves i Laura Riding ja havien posat a la casa el nom de Canelluñ, escrit en pseudo-mallorquí. L’escriptor sempre va utilitzar aquesta pintoresca grafia fonètica, quan el municipi s’anomenava “Deyá”. Alguns diuen que el nom volia significar Casa de la Lluna, però la majoria creu que es refereix a Casa d’Allà Lluny o Ca n’Alluny, com s’escriu ara, pel fet de trobar-se als afores.
Al moment d’esclatar la Guerra Civil els membres de la colònia britànica de Mallorca va ser repatriats. Robert Graves tampoc no va poder tornar a Deià durant la Segona Guerra Mundial del 1940-45. Va instal.lar-se durant aquells deu anys al poble anglès de Galmpton (Devon), on van néixer els tres primers fills de la seva nova unió amb Beryl Pritchard: Guillem, Lucía i Joan (només el quart, Tomàs, naixeria a Mallorca). Al moment del retorn a Deià amb la nova companya i els fills, el maig del 1946, Graves va trobar que els veïns li havien mantingut la casa i l’olivar en perfecte estat. No se’n va moure més. 
El 1963 el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, li feia una visita a Ca n’Alluny per invitar-lo a pronunciar una conferència a l’Ateneo de Madrid. Aleshores Graves ja era a Deià es senyor de Ca n’Alluny, una cotitzada personalitat. A canvi de la conferència l’escriptor va demanar al jerarca la regularització del subministrament elèctric a Deià, en una carta adreçada al ministre el 3 de juny d’aquell any amb el seu castellà dificultós: “Mientras cada noche tenemos que encender velas para asistir la corriente eléctrica local, tan insuficiente y abominable, eso afecta no tan solo a las casas particulares a no menos que entre pensiones y hoteles existen en esta localidad unas ocho. Las razones de estos perjuicios son oscuros y parece que no hay ninguna esperanza de remediar la situación sin la acción de su alta personalidad”. 
La vella turbina que proporcionava la ranquejant electricitat de Deià gràcies a un salt d’aigua, des del 1935 fins el 1963, figura avui al jardí de la casa de Graves com a record, com a un més dels nombrosos records d’un estil de vida. A partir del 1972 Graves va començar a patir d’Alzheimer. A la festa dels seus 80 anys, el 1975, amb prou feines reconeixia la família. De vegades els veïns se’l trobaven voltant desorientat pel poble i el retornaven a casa. 
A la crònica de l’enterrament de Graves a Deià el 8 de desembre del 1985, el periodista mallorquí Basilio Baltasar anotava: “Mentre les autoritats es retiren del seu formal protocol i els veïns estrenyen feblement les mans, el cel cobert de núvols grisos i blaus i les aus esvalotades per la tempesta imminent no suggereixen cap indici digne de ser interpretat. La família serveix a Ca n’Alluny un te per als amics. Alguns recorden en silenci una de les més significades contribucions de Graves a l’indesxifrable signe dels temps: la seva descripció de la dona. A ella li atribuïa el do de la protecció concedida als poetes conforme a la tradició. Però adverteix alhora que aquesta mateixa dona està posseïda per una crueltat necessària, el verí de la qual no controla i desconeix. Una dona que practica una suposada arbitrarietat, disposada a l’aniquilació de l’home afeblit. Una dona l’ambivalència desconcertant de la qual és l’endevinalla de la supervivència i el seu predomini silenciós un ordre natural irrebatible”. 
Va caldre esperar fins el 2009, setanta anys després de la seva arribada a Deià i quinze després de la mort, perquè es publiqués una antologia bilingüe anglès-català de Graves. Conté 160 poemes, dels 1.202 de la seva producció, traduïts per Josep M. Jaumà a les Edicions Salobre de Pollença, sota el títol El país que he escollit i la supervisió de la filla Lucía Graves, també poeta, escriptora i traductora. 
L’edició va ser saludada pel crític Sam Abrams amb unes ratlles que mereixen ser citades per l’encert de la síntesi que contenen: “L’entorn humà i físic de Deià va ser un dels estímuls més importants que van permetre que Graves portés a terme una de les revolucions culturals més ambicioses de l’era moderna. Graves, completament sol, va rearticular la tradició judeocristiana i grecollatina, perquè necessitava un substrat cultural renovat. Com Friedrich Nietzsche, Graves va necessitar reiniciar la cultura occidental. I això ho va poder fer perquè Mallorca li ho permetia. Deià va ser fonamental en el creixement de l’obra del gran poeta amorós del segle XX […] En aquest sentit, aquest llibre de Graves es pot considerar un acte de desgreuge. L’obra de Graves va ensopegar amb molts problemes de recepció, que van de les exigències morals de Marià Manent a les acusacions d’assassinat de Carles Riba llançades per Blai Bonet, passant per l’enveja mal dissimulada de Josep M. Llompart i el seu comparsa Vicent Andrés Estellés” [Sam Abrams: “Robert Graves per sempre”. Avui, 13-5-2009]. 
Segurament l’últim paràgraf resulta incòmode. Tant se val. El primer recalca prou la clau d’aquesta casa deianenca, la clau de Ca n’Alluny.

0 comentaris:

Publica un comentari