29 d’abr. 2015

Les noves i les velles tensions al voltant de les illes Medes

El busseig a les illes Medes s’ha convertit en una activitat econòmica que enfronta aquests dies les empreses del sector amb el sentit de la mesura i la il.lusió del bé comú que defensen científics i ecologistes, arran de la duplicació d’immersions autoritzades per dia en el nou pla de gestió del parc natural, actualment en fase d’al.legacions. El nombre total d’immersions permeses per any i el límit de 45 submarinistes alhora seria lleugerament superior a l’actual, però amb la variant substancial de poder acumular durant els caps de setmana i a l’estiu la carència dels dies de mal temps, mitjançant diversos torns diaris de 45
submarinistes i l’aglomeració corresponent.
La freqüentació humana de les Medes es realitza a bord de nombroses embarcacions privades o col.lectives d’excursió organitzada, basades al port de l’Estartit. Afecta el perímetre marítim, no l’escassa terra ferma del territori insular. La prohibició de tirar cap àncora (per preservar els fons), així com les velocitats superiors a tres nusos, sembla atraure per contradicció encara més barques.
Els fons submarins de les Medes gaudeixen d’unes característiques que han convertit les seves valls de tenebres en paradís submarinista. L’opulència d’aquestes aigües va lligada a l’aportació en matèries nutrients per la desembocadura del riu Ter, que es troba just al davant. La bellesa submarina de l’arxipèlag es fa visible ja a escassa fondària i això permet que s’hi aventurin els bussejadors sense necessitat d’un gran domini tècnic de la immersió. 
Els riscos d’aquesta concentració provoquen cada any accidents entre els submarinistes. Malgrat la persistència del fet, l’Estartit no disposa de cambra hiperbàrica per salvar la vida d’alguns d’aquests accidentats. Tot i així l’empresa Ports de la Generalitat, adscrita al Departament de Política Territorial i Obres Públiques, ingressa més de 300.000 euros anuals per les taxes que paguen els submarinistes per cada immersió. 
L’arxipèlag no és més que la prolongació esqueixada del massís del Montgrí en el seu capbussó al mar, a redós del qual va sorgir el port de l’Estartit, que és la marina de Torroella. El conjunt de l’ossamenta rocosa de les Medes està format per set unitats, juxtaposades sense gaire nervi vertebral, dintre d’un harmònic desordre. Es tracta de la Meda Gran, la Meda Xica, el Carall Bernat, els Tascons Grossos, el Medellot, els Tascons Petits i les Ferranelles, a més de diversos esculls de menor entitat individual. 
La distància des del port de l’Estartit és de menys d’un quilòmetre, però aquesta curta navegació pot presentar força dificultats en cas de mar remoguda, encara que no ho sembli o potser precisament per això. Des de la ciutat francesa de Toló i les seves illes Hyères fins a les Columbretes de Castelló de la Plana, no n’hi ha d’altres plantades al mar que tinguin les dimensions de les Medes. 
Jo solia recórrer la seva superfície, abans que l’arxipèlag no fos declarat reserva natural protegida i prohibit desembarcar-hi sense autorització, abans també de perdre la capacitat de meravellar-se amb l'èpica i la tendresa de les petites coses que la natura ofereix a l'abast. Posàvem peu a terra a l’antic embarcador, a recer de tramuntana. Amarràvem la barca, pujàvem pel camí zigzaguejant que porta fins l’altiplà del far, al cim de l’illa, i voltàvem pels paratges abandonats per resseguir velles llegendes i desxifrar el buit del seu silenci, tot combinant el domini del terreny amb el coneixement emotiu i amb l'emocional. 
Al fort pendent del camí d’accés hi subsistia una frondosa figuera, sota l’ombra pastosa i perfumada de la qual descansàvem a mig recorregut de l’ascensió. Algun garrofer en estat de pura supervivència, algun ullastre o olivera borda amb vaga intenció de port arbori, les clapades de figueres de moro i atzavares i algunes tofes de borró eren l’única vegetació que aixecava un pam de terra. 
Arribats al voltant del far, topàvem amb la populosa, excitada i cridanera presència de les gavines, la principal colònia de gavines del Mediterrani, d’uns 40.000 exemplars calculats. El primers cens dut a terme el 1974 indicava la presència de 6.000 parelles reproductores. Set anys més tard ja eren 7.500 i el 1991 arribaven a 14.000. Sumades als seus descendents (dos o tres per niu cada primavera), es deduïa el càlcul dels 40.000 exemplars concentrats. 
Els ocellots no prenien amb bon humor la nostra aparició d’intrusos al seu territori, sobretot de març a juny en què coven els ous de les cries, els nius de la llocada construïts entremig de la sabana formada pels abundants matolls secs i els molsuts coixins de monja que puntegen els clapissars de terra. Mentre fèiem camí al llarg de l’illa desolada, de vegades ens calia defensar-nos la testa amb pal brandat enlaire. Els vols rasants i els atacs en picat de les gavines resultaven progressivament amenaçadors, malgrat que rarament portaven l’agressivitat fins al contacte físic de la becarrada. 
Aconseguir esquivar el llançament aeri d’excrements no era tan segur. La flaire de les dejeccions posava un teló de fons massís a la nostra excursió. Els herbassars de malva reial, salat blanc i ungla de gat semblaven les úniques plantes capaces d’aprofitar-se de la pluja de fems, combinada amb l’aridesa i la salabror. L’atapeïment de la vegetació arrapada a terra camuflava els nius i l’abundància feia difícil no trepitjar-ne cap. 
Dintre de la família de les gavines, l’espècie omnipresent a les Medes és el gavià argentat (Larus cachinnans), de plomatge blanc i grisós a la part superior de les ales i al ventre que algú va voler comparar amb l’argent. Els polls, d’un marró fosc, només adquireixen el plomatge adult a partir del quart any de vida.
Aquest ocell gaudeix encara d’una excessiva celebritat poètica, potser per la facilitat de contemplar el seu vol aparentment elegant. També hi deu haver contribuït la cançó “La gavina”, del mestre Frederic Sirés, popularitzada per Marina Rossell i els grups d’havaneres. 
En realitat la gavina té molts números per ser considerada com l’autèntica “rata del mar”, a causa dels hàbits no gaire higiènics de consum i de la seva demografia galopant. Actualment apareix més terra endins per disputar a altres ocells el territori i els recursos de subsistència. A les Medes fins i tot els ecologistes van admetre –i practicar-- la necessitat de reduir-ne la proliferació. 
La cresta del negre corb marí emplomallat i el seu vol en picat per pescar damunt les onades resulten més escassos de veure. A l’estiu es poden contemplar als penyals de les Medes esplugabous, martinets, falciots, gralles, falcons pelegrins, mascarells, baldrigues i xatracs, dominats pel xivarri groller dels gavians majoritaris. Moltes d’aquestes espècies no hi viuen al llarg de l’any, només hi nien, beneficiats per la rara comoditat que procura l’absència d’humans, els quals es concentren per una vegada a l’aigua i no en terra.



























0 comentaris:

Publica un comentari