La “Mediterrània” de Maillol mal rebuda aquests dies al Museu Marés

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’escultor europeu més valorat després de Rodin era un català rossellonès que va fer carrera a París i que mantenia amb Barcelona freqüents contactes afectius i artístics. Barcelona no va saber apreciar Aristides Maillol, fins la primera exposició antològica de la seva obra el 1979 a la Casa Macaya, més de trenta anys després de la mort de l’escultor. Va caldre esperar fins el 1992 perquè l’espai públic de la capital catalana tingués una primera i única peça (de segon ordre) d’aquest català universal, regalada per una associació empresarial i pèssimament col.locada a l’exterior del Museu Nacional d’Art de Catalunya, a una rampa lateral que condueix de l’escalinata d’accés a l’aparcament. En canvi París, Perpinyà i Banyuls en tenen mitja dotzena o més cadascuna al seus carrers, igual com tantes altres
ciutats europees en menor quantitat. L’Ajuntament barceloní va posar el nom de l’escultor rossellonès a una avinguda, avui popular pel fet de voltar l’estadi del FC Barcelona.

Però el consistori i el govern de la Generalitat van caure en el ridícul en desestimar l’any 1987 que un exemplar del tiratge limitat de la famosa escultura mailloliana “Acció encadenada” s’incorporés a la reforma urbanística que havia d’acollir el monument al president Francesc Macià al millor punt de la ciutat. La iniciativa hauria representat la primera peça monumental de Maillol a una via pública de Catalunya. L’Ajuntament va preferir llançar un concurs de projectes, després del qual es va erigir el monument de l’escultor Josep M. Subirachs enfront de la Rambla de Canaletes. 

La segona exposició de Maillol, l’any 2009 a la Pedrera, ja va baixar un graó (o més d’un) en relació amb l’anterior. Tot i així va permetre que la monumental escultura “El riu” fos instal.lada temporalment al Passeig de Gràcia i pogués ser tocada pels vianants, com era la voluntat reiterada per l’autor al llarg de la seva vida. 

La tercera inaugurada aquests dies al Museu Marés barceloní, sota el títol “Maillol i Grècia”, acaba de baixar l’escala dels criteris expositius, malgrat constar a l’entrada amb un exemplar de l’escultura més superba i commovedora de la seva producció, la famosa “Mediterrània”. La presència temporal d’aquesta peça a Barcelona justifica per ella sola l’exposició i la visita, fins i tot si no estalvia la decepció causada per la incomprensible ubicació que li han reservat sota la foscor d’un porxo, mal il.luminada i a dos metres escassos del jovial aire lliure d’un dels jardins urbans més afortunats de la ciutat, com és el pati d’aquesta institució. 

Per rematar-ho, la peça ha estat rodejada d’una ridícula cinta vermella que impedeix acostar-s’hi, en contra del criteri sostingut per l’escultor. El contingut de l’exposició és intranscendent, format per estatuetes poc representatives dels nus monumentals que van fer triomfar Maillol arreu del món. 

A les seves inicials estatuetes de petites dimensions hi apareixia per primer cop el tema del nu femení, el qual es convertiria en la constant de la seva maduresa i en el seu triomf. A partir de l’any 1900 Maillol va trobar en l’escultura monumental el veritable camí personal, pel qual va avançar amb inusitada rapidesa. La presentació al Saló de Tardor del 1905 de “Mediterrània” el catapultaria internacionalment com a successor de Rodin, el qual havia exposat l’any anterior en aquell mateix certamen el seu cèlebre “El pensador”. 

Havia començat a modelar “Mediterrània” els primers mesos de l’any 1900 al taller de Banyuls, on sempre va residir la meitat de l’any. Aquella mateixa primavera traslladaria l’esbós al seu domicili parisenc de Marly-le-Roy per seguir treballant-hi. La peça estava destinada a obrir un nou camí a l’estatuària europea. 

André Gide va intuir d’immediat la revolució que suposava i li va dedicar el text baptismal "Passeig al Saló de Tardor", publicat a la Gazette des Beaux Arts d’aquell any: "És bonica. No significa res. És una obra silenciosa. Crec que hauríem de retrocedir molt per trobar un desinterès tan absolut per tot allò que pugui desviar l’atenció de la mera manifestació de la bellesa (...) Quina bellesa presenta la llum sobre aquesta espatlla! Quina bellesa posseeix l’ombra allí on s’inclina el front! No la solca cap pensament, cap passió no turmenta aquests pits poderosos. Mera bellesa dels plans, de les línies". 

En pocs paràgrafs Gide copsava d’una revolada cadascun dels punts de ruptura encarnats per aquella peça inaugural: silenci de la representació, bellesa i poder del nu i de la matèria, gravetat i harmonia de la postura, protagonisme dels plans per damunt del gest, poderosa idealització material... Tot Maillol s’hi trobava compendiat. 

El nu femení, al.legòric de la naturalesa mitjançant la simple i depurada bellesa de les corbes anatòmiques replegades sobre elles mateixes, s’inspirava en el cos de la seva dona i era fruit d’una aposta personal identificada amb l’esperit de la seva terra i batejada amb un nom explícit. Constituïa el resultat d’una maduració artística, després de més de vint anys de lluita amb diferents tècniques i en condicions paupèrrimes, a París i a Banyuls. 

Quatre anys després de la revelació al Saló de Tardor, un exemplar fos en bronze de “Mediterrània” va ser regalat per Maillol a la vila de Perpinyà, amb l’exprés desig que ocupés el centre del pati porxat de l’edifici gòtic de l’ajuntament. Hi va ser instal.lada el desembre del 1911 i s’hi manté encara avui en tot l’esplendor. 

Un altre exemplar del tiratge de la mateixa peça forma part de l’antològica permanent de vint escultures de Maillol que es troba a un dels jardins més concorreguts de París, les Tulleries, el parc d’entrada al Louvre. Un tercer exemplar va ser col.locat a l’emplaçament definitiu de la seva tomba, a la masoveria de la vall de Banyuls que utilitzava de taller i que avui es visita com a petit museu a la seva memòria. 

Totes aquestes peces es troben òbviament a l’aire lliure, per al qual van ser concebudes, sense cap cinta que impedeixi acostar-s’hi, tocar-les o pujar-hi al damunt, com fan cada tarda els nens que juguen als jardins de les Tulleries.