10 de maig 2015

Elogi i devoció dels majestuosos grisos republicans de París

Aquests últims dies a París m’he fixat en els colors grisos de la ciutat. El color gris té reputació trista per alguna raó incomprensible. No forma part dels sis tons bàsics (blanc, negre, blau, vermell, verd, groc). Es troba relegat a la condició de semitò, igual com el violeta, el rosat, el taronja i el marró. La grisor s’utilitza equivocadament com a sinònim de manca de caràcter, monotonia o mediocritat, com si aquest punt de la paleta fos un equivalent del blanc brut o del mig dol, un to nebulós, apesarat, àton, indecís, lívid, passiu, melangiós, plomís i cetaci. Tot això és un error, un vulgar error. En realitat el gris és un dels colors de més
plenitud i saviesa de tota la gamma, el dels matisos més nombrosos, subtils i elegants. Valorar l’espectre del gris representa un art major: del gris perla quasi transparent al gris xarolat, el gris fumat, el gris d’asfalt, el gris lluent de l’estany... És el color majestuós del revers de les fulles d’olivera i de la ciutat de París. Amb això n’hi hauria d’haver prou per rebatre la infundada llegenda grisa.
És cert que els majestuosos grisos republicans de París acostumen a presentar-se amb el fond de teint, la base de maquillatge de la humitat sospirant del clima atlàntic, sumat a la capa de contaminació atmosfèrica que afeixuga, destenyeix i macera l’aire de la capital. Això no obstant, alguns dies selectes lluu el sol i incita els grisos parisencs a adoptar, exaltats per un ímpetu biològic, el to radiant, literal, titil.lant, trèmul, efusiu, solvent i contrastat, com la culminació d’un enardiment portat al punt més elevat dels aguts impostergables, espontanis i triomfals. 
La vena poètica del color gris adopta a París els dies translúcids una il.lusió volàtil, vista a contraclaror com una forma crepitant de poesia, un estat de suggestió que envaneix la mirada habitualment adaptada a la limitació recalcitrant de les coses. Durant aquests dies fúlgids París es gronxa en el somni de la seva elegància amb una llarguesa que estimula el sistema de gestió de les emocions i ho fa amb una harmonia viva del combat intern entre la bellesa i l’aristocratisme preciosista, que en realitat no és més que la tendència universal a la merenga de la cursileria. 
Els dies escollits (sobretot ara que els omnipresents castanyers d’Índies dels parcs i els carrers de la ciutat exhibeixen les infloracions en forma de raïm erecte, que les xicrandes esclaten en color violeta i els til.lers estan a punt de fer-ho amb la petita flor blanca) es produeix a París una llum esvelta i tibant sobre les arrugues de la vida, un brio de l'aire que exfolia de retòrica la geografia del cel, una irradiació anhelant del lligam existent sota la primera capa de les coses, una aura proteica de la realitat, una fibril.lació de la tebior ambiental, una propensió litúrgica cap a l'acció de gràcies i el platonisme pràctic, un principi psicoactiu de la frisança, un parpelleig jaspiat del sol sobre la víscera viva del món, una temperatura benigna del flux sanguini que murmura a l’esperit alguna cosa juganera mentre li descorda el gafet amb la candidesa que ni tan sols Voltaire no va arribar a tòrcer, a la recerca de la veritat sumptuosa, zenital i nua. 
Són dies per jaure a la gespa de la Place des Vosges, per seure al caire dels molls del Sena amb els peus penjant damunt l’aigua del riu, per prendre cafè a alguna terrassa de Saint-Germain-des-Prés o per córrer cap el Jardí del Luxemburg, que és el que jo acostumo a fer. Però això només es produeix a algunes dates escollides. 
En general els majestuosos grisos republicans de París es presenten en la versió humida, darrere d’un vel opalescent, durant els freqüents dies tapats o plujosos en intensitats variades però redundants, d’un cel de lacrimal fluix i vicis de forma. Aquí el cicle de l’aigua posseeix més ritme. La humitat atmosfèrica fa variar més sovint la dispersió de la llum, les condicions infinitament mòbils de la nostra percepció del ventall de colors.
Aleshores els grisos molls de París adopten un to encara més viu, més convençut, més lluminós, però menys transitable. Parlar de dies tapats o plujosos és poc exacte en el clima nòrdic. En realitat dintre d’un mateix dia primaveral hi poden cohabitar núvols de gravetat molt desigual amb plugetes o trombes de parentiu distant i també volubles clarianes assolellades. 
Els grisos molls tenen una altra mena de glòria, un altre valor moral. Els perillosos dies de quietud estacionària reclamen una altra mena de creativitat per encarar la realitat crua i no ser víctima de les llaminadures. Amb pluja cal aixoplugar-se al Louvre per contemplar els jardins de les Tulleries des dels finestrals del museu, acudir a algun dels concerts gratuïts d’orgue a la nau gòtica de l’església de Saint-Merri (a tocar del Beaubourg) o bé tancar-se a l’habitació de l’hotel per practicar ioga o el que sigui amb llibertat, igualtat i fraternitat.
I, sobretot, saber inventar i esperar, posar a prova el mètode usual i combatre tot allò previsible que emmagatzema la consciència. Després de la pluja els grisos de París pugen sempre d’un to, potser d’un semitò, però pugen sense que hi valguin excuses. En això m'he fixat aquests últims dies.

0 comentaris:

Publica un comentari