7 de maig 2015

El capgròs de Plensa a San Giorgio Maggiore, un altre concepte de relíquia

En el marc de la Biennal de Venècia que té lloc aquests dies, el cotitzat escultor barceloní Jaume Plensa acaba d’instal.lar a l’àmplia nau central de la basílica de San Giorgio Maggiore una de les seves característiques peces, el cap de cinc metres d’alçària d’una nena en reixeta d’acer inoxidable, prefiguració de la que pensa plantar a la bocana del port de Barcelona quan l’Ajuntament es decideixi a formalitzar l’encàrrec emparaulat. La insular basílica veneciana de San Giorgio Maggiore no és un escenari trivial. Conté els tres últims quadres pintats per Tintoretto i és un conjunt arquitectònic destacadíssim d’Andrea Palladio, erigit a partir del 1566. La seva refulgent façana neoclàssica
protagonitza una de les més commovedores vedute venecianes des de la plaça Sant Marc o des dels molls de les Zattere.
És cert que la nau central de la basílica es troba molt desaprofitada per l’actual volum de feligresos i que la comunitat benedictina acostuma a celebrar a una altra joia de més petites dimensions, la capella del Cònclave, les misses conventuals acompanyades per una excelsa música com ja només sembla audible a la ciutat de Monteverdi i de Vivaldi, puntejades per uns cants litúrgics d'un desafinat discret i adaptat a la meva capacitat de mimetisme, quan hi he estat invitat pels monjos amb ocasió de les meves recerques sobre la relíquia del cap de Sant Jordi que posseeixen. 
A la folgada nau basilical ara ocupada per l’obra de Plensa, s’hi poden contemplar uns alts armaris laterals, opacs i tancats. Acumulen als prestatges una de les col.leccions més fabuloses i truculentes de relíquies de sants, reunides durant els segles de lideratge mediterrani de la Sereníssima República de Venècia. 
L’anomenada relíquia del cap de Sant Jordi, que vaig aconseguir que localitzessin i em mostressin per fotografiar-la, és un trosset de calota cranial o d'os occipital. Va ser estudiada el 1971 per l'historiador de la universitat nord-americana de Princeton i catalanòfil Kennet M. Setton, autor tres anys més tard de l'opuscle Recerca i troballa del cap de Sant Jordi.
La lectura del llibret de Setton va portar l'industrial gironí Ramon Franquesa i Lloveras a demanar a la basílica benedictina de San Giorgio Maggiore que regalés a Catalunya un petit fragment de la seva relíquia de Sant Jordi, petició avalada per l'abat de Montserrat i pel dirigent polític demòcrata-cristià Miquel Coll i Alentorn. Una delegació encapçalada pel prior de la capella del Palau de la Generalitat, mossèn Joan E. Jarque, va recollir el 1981 l'obsequi, amb les corresponents actes de donació i autentificació firmades per l'abat Edigio Zaramella. A continuació els promotors de la donació van sol.licitar amb devot entusiasme al president Pujol que la relíquia, un cop dipositada a la capella del Palau de la Generalitat, iniciés un recorregut al llarg de les parròquies catalanes que ho sol.licitessin. 
Les antigues llegendes sobre les relíquies resulten avui anecdòtiques i el fervor que suscitaven s’ha atemperetat amb sentit comú, però al seu moment despertaven una adhesió que podia anar fins el fanatisme, la superstició, la idolatria i el fetitxisme. La febre de les relíquies va portar durant algunes èpoques al tràfic d'òrgans humans, així com a profanar tombes i robar fèretres. Antoni Pladevall escriu a Història de l'Església a Catalunya: "Quan un monestir o una església important no tenia cap cos de sant, el cercava allà on fos i, si calia, el sostreia pietosament". 
Avui les relíquies són en reixeta d’acer inoxidable i d’unes proporcions que aspiren a una altre mena de monumentalitat devota.

0 comentaris:

Publica un comentari