12 de juny 2015

La batalla de Waterloo convertida en costellada de 5.000 figurants

El 15 de juny s’escau el 200 aniversari de la batalla de Waterloo, que va significar l’ocàs napoleònic, el redisseny del mapa europeu, el rastre literari de Fabrici del Dongo a la novel.la de Stendhal La cartoixa de Parma i els ajustats versos de Victor Hugo que pot recitar qualsevol escolar francès: “Waterloo, Waterloo, Waterloo morne plaine…”. Una mobilització de 5.000 figurants, 300 cavalls i 100 canons recrearà el cap de setmana següent la cèlebre batalla sobre el mateix terreny, com fan cada dos anys els voluntaris dels clubs napoleònics internacionals disfressats d’uniforme d'època, cavalleria i artilleria de fogueig  Waterloo és avui un
barri de Brussel.les, a pocs quilòmetres del centre de la capital belga.
La plana desmoblada de Waterloo, mancada d'ondulació i de confins, perfectament qualificada de morne per Hugo, es veu centrada per un turó de 40 metres d’altitud coronat amb l’estàtua d'un lleó. El promontori va ser modelat amb la terra de l'indret, a la qual s’hi barrejaven despulles humanes procedents del colossal enfrontament del juny del 1815 entre la Grande Armée i la coalició anglo-prussiana comandada per Wellington. Hi van participar 190.000 soldats i n’hi van morir 65.000. 
Els visitants pugen fins el mirador del lleó per l'escala de 226 esglaons. La sensació d'ascendir sobre una pila de cossos de pobra gent i desferres de tota mena hi afegeix un punt de morbositat. La visió dels camps llaurats i els prats de vaques, sense cap complement d'amenitat entre la terra molla i el cel baix, evoca avui la grisor de la política agrícola europea més que l'esclat de les celebritats històriques. 
La Revolució francesa del 1789 havia portat el rei Lluís XVI a la guillotina. El regicidi va arrossegar la majoria de cases regnants europees a declarar la guerra a França i el patriotisme francès a inflamar-se. Napoleó Bonaparte, un jove general de 30 anys amb prou feines francès (la Còrsega natal, cedida pels genovesos, havia estat annexionada a França un any abans de la seva naixença), va empunyar les regnes de la situació, es va proclamar emperador i durant setze anys va intentar donar un nou lideratge a França. 
Mentre duraven les conquestes territorials de la seva Grande Armée i els somnis de glòria bastits sobre el domini d’altres pobles, la musiqueta imperial va afalagar les oïdes de França. En canvi les estructures socials, malgrat la fragmentació d’algunes grans propietats de l’Església i l’antiga noblesa, van continuar essencialment igual que abans, sobretot per a les capes populars. 
El regnat de Napoleó va marcar més el paper de França a l’exterior que no pas el seu desenvolupament intern, malgrat la consolidació de l’administració estatal i les reformes legislatives. L’ambiciós i dotat general apareixia d’entrada com a portador de les idees d’una Revolució que podia canviar la relació de forces entre classes socials i entre països dominats per monarquies reaccionàries, però de seguida es va revelar com un conquistador de desorbitada avidesa, no pas com alliberador de res. 
Les campanyes napoleòniques van costar un milió de morts francesos i dos milions més a la resta d’Europa. La folla ambició del rabassut general cors no va donar fruit, tot i consolidar a França les reformes institucionals de la Revolució. 
L’ex primer ministre socialista Lionel Jospin n’oferia una insospitada revisió l’any 2014 al llibre Le mal napoléonien, un estudi destinat a enderrocar el mite encara molt popular al país de la grandeur. El títol constituïa d’entrada una postura contra la llegenda. A més a més Jospin fa extensius els efecte tòxics del cabdillisme bonapartista fins avui mateix, en particular al general De Gaulle i a la política del Front National. 
Es preguntava si el mandat fulgurant de l’emperador havia servit de res a França i a Europa: “Si mesurem la distància entre les ambicions proclamades, els mitjans desplegats, els sacrificis exigits i els resultats obtinguts, la resposta és no. No crec que Napoleó hagi canviat el curs de la història a Europa. Al contrari, l’ha bloquejat. No crec que hagi tret els francesos de l’abisme. L’enlluernament no prohibeix veure clarament el fracàs. Lamento que aquest conquistador hagi deixat el seu país vençut, disminuït i tot sovint detestat. També temo que hagi privat França i l’Europa d’aleshores d’un altre destí més fecund”. 
Lionel Jospin aportava una interpretació que els historiadors professionals no sempre han estat capaços de perfilar. Criticar les febleses de l’absolutisme borbònic enderrocat per la Revolució no és difícil, però fer el mateix amb la pròpia Revolució i amb el paper de França des d’aleshores ja no resulta tan habitual: “De la mateixa manera que el bonapartisme d’ahir, el populisme d’avui –aquest bonapartisme sense Bonaparte—no ofereix solucions. L’un i l’altre reposen damunt de mistificacions. No es pot ser alhora republicà i bonapartista”, escrivia. 
El nacionalisme alemany, que conduiria a la primera unificació del país i a la seva actual hegemonia dintre d’Europa, es va formar al llarg del segle XIX en contraposició amb les idees franceses. A Espanya la invasió napoleònica desembocaria en el retorn de l’absolutisme borbònic. A França mateix, Napoleó va donar com a resultat la restauració borbònica en la persona de Lluís XVIII, germà del Lluís XVI guillotinat vint anys abans. 
A tot l’àmbit europeu el mal napoleònic va frustrar els partidaris de les noves idees de la Il.lustració francesa: “Napoleó no va sostenir a Europa –afegia Jospin-- les forces de transformació que existien a tot arreu amb intensitats diverses. Tampoc no va saber donar a la seva potència objectius realistes capaços de ser tolerats pels altres i consolidats. Va aixecar contra seu les forces del canvi i alhora les del conservadorisme, finalment a benefici de les segones”. 
En aquestes condicions, la reconstitució de la batalla per part de 5.000 figurants d’avui no deixa de ser una xarlotada escassament informada, un desplegament carnavalesc de costellada.

0 comentaris:

Publica un comentari